Enterrar els difunts

La visió dels neandertals com una espècie de micos moguts per instints ja fa temps que va ser descartada des que es va descobrir la seva capacitat per a les manifestacions artístiques, així com l'enterrament intencionat dels difunts amb ritus funeraris. Aquests trets denotaven l'existència d'un pensament simbòlic, la qual cosa els feia molt més humans que no pas animals: els neandertals no només eren natura, sinó que també eren cultura. Això em ve al cap ara que els consellers Comín, Romeva i Mundó han anunciat la creació d'un pla pioner per identificar genèticament els desapareguts durant la Guerra Civil i la repressió franquista. Encara en el dia d'avui hi ha 4.700 persones que figuren en el cens de desapareguts a Catalunya, uns morts als quals la seva família no ha pogut donar una sepultura com Déu mana. Una dada molt il·lustrativa de la poca qualitat democràtica espanyola és la que indica que Espanya és el segon estat del món amb més desapareguts, només després de la Cambodja que va patir la follia dels Khmers Rojos i Pol Pot. Aquesta iniciativa ha estat possible gràcies a la mobilització popular, impulsada per Roger Heredia, un mosso d'esquadra de la policia científica que busca el seu besavi perdut a la Batalla de l'Ebre, i Marc Antoni Malagarriga, un informàtic que busca el seu oncle desaparegut l'any 1938. La seva persistència, fent actes arreu del territori per conscienciar la ciutadania i trucant a totes les portes que calgués, va dur l'assumpte al Parlament de Catalunya i es va guanyar el suport de la Universitat de Barcelona. Amb l'adhesió a aquesta causa, el govern català fa un gran pas endavant i ajuda a enterrar, ara sí, una transició que ens va ser venuda com a modèlica però que va ser feta des de l'oblit deliberat d'una repressió despietada i del dolor silenciós de milers de famílies. En ple segle XXI podrem fer allò que, fa més de 30.000 anys, feia humans els neandertals.