LA GALERIA
De retorn de vacances
He tornat a passar les vacances d'agost a Beget. Vacances relatives, perquè he anat cada matí a l'arxiu de Camprodon a acabar de buidar el material referit a l'esmentat poble de l'Alta Garrotxa, del qual tinc pendent redactar un quadern per a la col·lecció de la Diputació. Ha estat, precisament, voltant per Camprodon i passant per la plaça del Dr. Robert que he recordat haver-hi trobat, anys enrere, el periodista Narcís-Jordi Aragó i la seva esposa, la pintora Mercè Huerta. Durant alguns anys, el matrimoni va passar part de l'agost a l'hotel Rigat –ara ja té un altre nom– fent vida d'autèntics estiuejants: reposant, passejant, llegint i visitant, alguna vegada, els pobles de l'entorn. En una de les ocasions en què ens vam trobar, els vaig convidar a visitar Beget. En efecte, van venir-hi, els vaig ensenyar el poble, especialment l'església, vaig fer que poguessin contemplar la famosa Majestat de prop, els vaig portar fins a la masia del Sunyer, que permet mirar una part de la vall amb la deguda perspectiva, vam asseure'ns a l'antiga era i vam fer la cervesa mentre parlàvem del passat i del futur d'aquestes contrades. L'accés al Sunyer es feia per un camí de carro més o menys repassat, amb algun trencaaigües traïdor que calia vigilar bé. L'amplada era justeta, sobretot a les corbes, i recordo que la Mercè Huerta era patidora i se sobresaltava i advertia contínuament del perill. En Narcís-Jordi la tranquil·litzava, subratllant-li que jo estava cansat de passar en cotxe per aquelles pistes i m'ho coneixia bé. Han passat anys. En els darrers, ja no vaig veure més la parella Aragó-Huerta per Camprodon. I just quan pensava en ells, enguany, de retorn de Camprodon, arribo a Beget i m'expliquen que han anunciat per televisió la mort de l'escriptor gironí. Naturalment, vaig baixar a l'enterrament. Per mala sort, he hagut d'interrompre dues vegades les vacances per assistir a les exèquies de dos amics. I no he hagut de fer-ho tres vegades, perquè el tercer enterrament ha tingut lloc a Beget mateix i l'ha protagonitzat la Rosa Carrera Vila, que el dia de la seva onomàstica, Santa Rosa, va decidir posar fi a la seva vida, quedant-se a reposar en un relleix del cingle del Grau. No sé si aquest trist esdeveniment hauria impressionat la ploma de l'Aragó per escriure'n algun article. En tot cas, la Rosa fou sepultada després d'un fragment cantat per Jaume Arnella, d'una de les cançons begetines que ella guardava en el cor. Aquestes vacances, doncs, han suposat, per a mi, tres adéus ben sentits.