La cua de Rita

El cabàs de Rita Barberá –més cabàs que no cas– s'allarga i s'ha convertit en un sainet grotesc. L'exalcaldessa de València i encara senadora –senadora per designació autonòmica i no pel vot popular– és més que un símbol. Símbol triple. Representa una era de domini absolut del Partit Popular al País Valencià i els excessos, les autèntiques calamitats, que es van perpetrar en nom d'una hegemonia contra una terra que va quedar devastada. Representa, també, el poder absolut i la impunitat d'un partit que, quan ha governat amb majoria absoluta, ha arrasat la discrepància i, amb ella, també la democràcia entesa honradament. Representa, finalment, el darrer ariet, el baluard que l'oposició al PP vol desmuntar del tot com qui fa caure una falla. Barberá, que es diu Rita com Felipe, és en el fons enorme beneficiada de tota aquesta seqüència fatal, però també n'és víctima. No concentraria tantes passions si ella no hagués convertit la passió pel poder en emblema de tota la seva trajectòria. L'exalcaldessa de València ha deixat el partit –“perquè m'ho han demanat”– però no ha deixat l'escó, encara que també li ho han demanat amb més intensitat. S'ha convertit en una albarda profundament incòmoda per a Mariano Rajoy, però si Rajoy és on és, va ser perquè la mateixa Rita va decantar la balança. Roma no paga servidors quan fan més nosa que servei. Més enllà de la sentència final del cas Taula, Rita Barberá ha estat condemnada per la història i pels seus. Quina cua per amarga, senyora esclafaossos.