Perillosa Colau

Malgrat el que es pugui deduir del títol que l'encapçala, el que segueix està dit des del respecte a la persona, perquè les persones són sempre tolerables; les idees, en canvi, de vegades ens obliguen a ser-ne intolerants, altrament estaríem acceptant que la veritat no existeix. La polèmica produïda entorn de la deplorable imatge d'una mare amb criatures, desnonada a la força, amaga un seguit de mites sobre les possibilitats dels poders públics per resoldre d'altra manera situacions con aquesta. Recordem, però, abans que res, que cap bé de consum és de franc, ja el paguem entre tots o cadascú, i que l'habitatge n'és un. I, en segon lloc, considerem també que aquesta família no és l'única amb problemes, tot i que de sobte ho sembli sota el focus dels mitjans de comunicació. Però parlem de Colau. La baralla twittera que va protagonitzar amb les forces de seguretat encarregades del desnonament esmentat ens demostra que això de Twitter ho carrega el diable. Hagi estat o no la seva intenció, la malèfica xarxa social ha retratat l'alcaldessa com un perillós element antisistema, procliu a reclamar dels Mossos d'Esquadra que oblidin la seva funció, sense recordar que aquesta està sotmesa a la legalitat, és a dir, que han de complir les ordres rebudes de les autoritats en la defensa dels drets.

Colau és perillosa quan discuteix amb els Mossos d'Esquadra i recorda els seus temps d'activista, considerant la possibilitat que aquells no complissin les ordres del jutge, quan la dona desnonada es resistia a sortir de casa seva. Més encara, Colau és perillosa quan indueix a fer pensar que el jutge, que és qui va donar l'ordre als Mossos, tenia alternatives al desnonament quan se li reclamava legítimament que actués, en un sistema on a més d'un poc construït dret a l'habitatge n'hi ha un de secular i clarament reconegut, el de propietat.

Colau és perillosa quan fa creure a la gent que el poder legislatiu, en qui rau la decisió sobirana sobre la manera d'entomar aquest i altres temes, té alguna alternativa viable de caire assistencial per a qualsevol persona que es trobi en la situació que pateix la família protagonista de la notícia. Pot solucionar algun cas molt extrem, però sempre s'han produït desnonaments i n'hi continuarà havent. Colau construeix així somnis impossibles, excepte si el que persegueix és un sistema on tota la propietat sigui pública. I ja sabem com són els països que han volgut formar-ne part: misèria, corrupció del poder polític, castració absoluta de la iniciativa. El nostre no és un sistema meravellós, però és el que ha fet possible que gent com Colau digui la seva, sigui votada, arribi a alcaldessa de la ciutat formidable que és Barcelona. Alguna cosa bona deu tenir això que diuen “llibertat”, malgrat patir-ne, com tot, límits necessaris. Colau és perillosa, en definitiva, perquè envia a la ciutadania el missatge que qui no atén les seves obligacions com a contribuent per aquest sol fet té dret que el conjunt de la societat resolgui el seu problema, eximint de responsabilitat els comportaments individuals incívics, poc virtuosos, simplement negligents; mentre que, de forma paral·lela, acaba llençant-ne un altre, encara més perillós, que retreu a qui sí que pot fer-ho, un benestar material que potser s'ha guanyat amb molt esforç i privacions.

Però sobretot Colau és perillosa perquè aquests sofismes es basen, com els bons sofismes han de fer, en una veritat essencial, destil·lada en les seves paraules poc després de l'incident a Twitter: “No podem permetre que es tornin a produir desnonaments amb violència”; i és que és cert que la desigualtat rau en part en la cobdícia desfermada de certa gent i en part en la mandra congènita d'altres; i que és obvi l'infortuni de creixents sectors de la població a Occident, tot i que s'hagi de posar en relació amb el context per evitar ofendre els més pobres entre els pobres, que sí que saben què vol dir pobresa energètica o mancança d'oportunitats; és cert que la responsabilitat sobre el propi destí ve de vegades condicionada per la sort, un factor del qual desconeixem les regles de distribució; i que no existeix possibilitat d'evolució humana sense combinació entre competència i ajuda mútua. Però sobretot és èticament reprovable ignorar la desgràcia dels altres, perquè a la fi tots som u, en tant que fills del mateix Déu. En paraules religioses d'Orient, cal ser capaços de conjuminar saviesa i compassió en la seva justa mesura. També l'alcaldessa Colau.