Encara el diari de Salvat

Ahir els parlava dels Diaris de Ricard Salvat que s'han començat a publicar, i em fa por que pel caràcter personal que impregnava l'article no m'hagués fet entendre. Els Diaris no són notables pel fet que jo hagués conegut Salvat i m'hagués estat mestre sinó per ells mateixos, ben entès. Només aquest primer volum, el que abraça la trajectòria de l'autor entre 1962 i 1968, és, pel contingut i l'extensió, un dels llibres més importants que s'han publicat a Catalunya els últims temps. I a Espanya. I a Europa, mirin si tiro lluny. I dic “un dels llibres” i no “el llibre” per no ofendre ningú, encara que als ofesos també els seria profitosa la lectura. Salvat, sense fums literaris i tal com raja, no es limita a parlar d'ell, de la seva formació i dels seus muntatges teatrals –de fet, s'oblida de donar detalls d'alguns– sinó que fa un trajecte per la cultura, la política i la societat catalana, europea i mundial del moment. Res ni ningú no li passen per alt, i els seus judicis són sempre penetrants. Per quedar-nos a Catalunya: els estudiosos de Salvador Espriu des d'ara hauran de comptar amb el llibre de Salvat, on Espriu és molt present. Hi va haver un moment que el poeta es va recloure i no acceptava cap més visita que la de Salvat i Maria Aurèlia Capmany. El perfil d'Espriu es completa amb el relat de les reunions de tots tres. O amb l'opinió severa que en té el sempre sever Salvat, que tant l'estimava i tant el va divulgar: “L'Espriu, tan gran escriptor com és, no és un gran creador; de fet, no és gens un creador nat... És poeta per intel·ligència més que per autèntic sentit musical o intuïció veritable... Deu ser terrible arribar als cinquanta anys i no tenir, de fet, res nou a dir. En aquests casos queda el suïcidi absolut, com Pavese, la prolixitat, com Cela o, en el cas d'en Salvador, tancar-se en aquest món clos: d'una o altra manera la soledat és una mena de suïcidi.” I el dietarista, que no arriba als trenta anys, conclou: “Em fa por que ens assemblem...: Jo també tinc aquests defectes que veig en ell, i de vegades més exageradament.”

Però Salvat, que és una esponja i molt generós, no en fa prou amb les seves opinions. En recull de tercers quan li semblen interessants. Em quedo amb la que el director teatral Charles Marowitz té de Shakespeare i el seu personatge Hamlet. Hamlet o és un covard o un progressista de saló (ens trobem prop del Maig del 68) o un poseur o un actor fracassat en tots els papers que fa al palau on viu. I sobre Shakespeare: “Si Shakespeare és encara avui dia un ‘contemporani nostre', no podem parlar-hi amb el nostre to de veu, amb els nostres ritmes, a propòsit dels nostres afers? Ens hem de limitar sempre a ser simples receptors de Shakespeare? Per què no pot, Shakespeare rebre'ns a nosaltres?” Acabo.