Guerra Civil i cost humà

Fa uns quants anys, quan Josep Benet va endegar el Centre d'Història Contemporània de Catalunya (1984) i, més concretament, el projecte relatiu a l'anomenat cost humà de la Guerra Civil, en certs sectors acadèmics es comentava, amb un to de displicència: “¿I què fa en Benet, ara? Compta morts...”. Era una certa manera, més aviat estúpida, de considerar l'absurditat aparent de dedicar hores, dies, setmanes i anys a intentar reconstruir el que va ser aquella guerra maleïda i el cost que va significar, no sols en nombre de vides individuals, sinó en dolor, misèria i sacrifici per a molts milers de famílies que només van poder tirar endavant a força de moltes dificultats. Aquest era, al cap i a la fi, més que no pas el dels enormes danys materials, el preu que va suposar la confrontació de 1936-1939, sobretot en les víctimes mortals del bàndol republicà que van ser castigades a l'oblit i al silenci. Un silenci oficial que contrastava amb el recompte meticulós i amb la glorificació reiterada que el nou règim franquista va efectuar dels anomenats caídos por Dios y por España, el nom dels quals va ser esculpit a les parets i els monuments funeraris de tots i cadascun dels pobles i ciutats.

Aixecar aquell mur de silenci va costar un esforç ingent. I ara, després de tants anys, continuar la recerca i intentar passar balanç encara el costa, a desgrat de tants i tants investigadors que, a vegades poble a poble, barri a barri, han anat fent inventari de tanta desolació. Es tractava, al cap i a la fi, de donar noms i cognoms, de retornar la visibilitat perduda, a milers i milers d'homes i dones de tots dos bàndols que sovint són pràcticament desconeguts, oblidats per les noves generacions, anònims. Una feina que els països seriosos i civilitzats han emprès amb dedicació sistemàtica quan s'ha tractat dels seus conflictes bèl·lics, però que aquí s'ha hagut de fer a batzegades, amb recursos molt escassos, amb canvis i interrupcions en les polítiques relatives a la memòria històrica, amb l'únic fil de continuïtat del Centre d'Història Contemporània de Catalunya, i d'unes poques persones que hi han esmerçat, sovint, temps i recursos propis. I ho han fet simplement perquè calia fer-ho, perquè continuaven creient, com Josep Benet, que “un país no pot esdevenir normal si no coneix, amb noms i cognoms, totes i cadascuna de les víctimes d'una guerra viscuda. El seu coneixement constitueix una obligació ineludible que cal abordar sense demora, com correspondria fer a qualsevol país civilitzat”.

Una cosa diferent és la metodologia que ha calgut seguir, que, amb l'experiència acumulada i amb les noves aportacions, s'ha pogut anar afinant cada vegada més. Han aparegut més monografies locals, també. I s'ha pogut tenir accés a noves fonts documentals, molt riques en informació, com el fons de la “Pagaduría Secundaria del Ejército de Tierra” republicà que es conserva al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca i que l'historiador Jordi Oliva i Llorens –el més persistent en aquesta matèria–, com a investigador i coordinador del projecte, ha buidat de manera sistemàtica amb una tenacitat extraordinària. Es tracta d'un fons republicà inesperat que, gràcies a l'expedient retributiu que es generava arran de cadascuna de les morts i de les desaparicions en el front i en els hospitals de la rereguarda, aporta una quantitat de dades precioses sobre les víctimes de la guerra.

Vet aquí que ja hem complert el 80è aniversari del cop d'estat militar de 1936, un aniversari que ens conduirà forçosament durant tres anys més a la rememoració de multitud d'episodis dramàtics que van obrir la porta a una llarga dictadura. I potser per la rotunditat de la xifra rodona que ens atrapa ens adonem tots plegats que, si no volem sucumbir definitivament a la llosa de silenci que imposa el pas dels anys, ja no pot transcórrer més temps sense que coneguem amb precisió tots els vessants d'aquell conflicte tan traumàtic en la nostra història recent. Més concretament, aquest projecte sobre les pèrdues humanes de la Guerra Civil necessita un impuls final que culmini l'esforç que s'ha hagut de fer de forma voluntarista i forçosament discontínua. El resultat, d'altra banda, avala l'oportunitat de fer aquesta empenta definitiva, ja que només on-line, i a falta d'incorporar-hi tots els noms investigats, ja presenta l'impressionant xifra dels 52.000 registres, cosa que desborda de molt les primeres intuïcions. Així, doncs, el treball que s'ha fet ha estat ingent, i el que resta encara per fer podria completar-se amb una voluntat política explícita de l'administració pública catalana. Ja no pot passar més temps.