L'Hospital

Quan els franquistes varen entrar a Girona al final de la guerra, immediatament es dedicaren a canviar els comandaments de les institucions i a col·locar-hi persones addictes al règim. En el cas de l'hospital de Santa Caterina, volgueren treure metges que havien portat el pes de la institució durant el temps de guerra. No sabien com fer-ho, tota vegada que eren facultatius que s'havien dedicat en cos i ànima a intentar salvar vides i a curar ferides provocades pel desastre dels combats i de les bombes. No tenien filiació sospitosa, ni actuació política de cap mena. Però el fet és que hi volien col·locar els seus metges, aquells que acompanyaven l'exèrcit triomfador, o que s'havien exiliat voluntàriament. Llavors es varen adonar que els qui ocupaven els càrrecs tenien més de quaranta anys d'edat. Ja està! Convocaren un concurs per renovar les places, amb una condició: els aspirants havien de tenir una edat inferior a quaranta anys. Gran idea! I així pogueren expulsar els qui havien dirigit l'hospital durant la guerra, i guanyaren les places metges addictes, neòfits, sense gaire experiència.

En l'exposició que encara es pot veure –s'acaba després de Fires– al subsòl del palau del funcionariat en que s'ha convertit l'antic hospital i al passatge d'Arístides Maillol sobre els 350 anys d'història d'aquell centre hospitalari, ja s'entén que aquest episodi –oblidat de gairebé tothom– no hi figura. Però si cal recuperar la memòria històrica també s'hauria de parlar d'aquestes defenestracions,
repetides per tot l'àmbit català.

Tot i així, cal dir que l'exposició actual hauria de ser de visita obligada per als gironins. En aquella plaça hi havia dues institucions benefiques, l'Hospici i l'Hospital, i no calen altres noms ni adornaments qualificatius, perquè eren únics a la ciutat. Eren allò que eren. Durant segles serviren per netejar la consciència de la gent benestant, que no volien veure nens abandonats, ni malalts plens de xacres pels carrers. Però també es cert que hi passaren milers de pacients temporals o endèmics, i que les monges, els metges, el personal sanitari, i tots els altres treballadors, varen aportar ingents esforços per ajudar les persones desvalgudes. És un record sagnant del dolor que conegueren aquelles parets, testimoni de tant patiment, de tanta misèria, i també
de tanta misericòrdia.

La Generalitat, quan va inaugurar el complex funcionarial, destinà una part de la planta primera a llibreria, exposicions i informació. Tot se'n va anar en orris amb la crisi: ho desmantellaren, i encara és buit. Des de llavors, les exposicions es fan en un espai subterrani, fosc, i escàs de superfície: és on es pot veure aquesta exposició.