La necessària unitat d'acció

Un any després del 27-S, quan, malgrat el que diguin, l'independentisme va superar claríssimament l'unionisme, el procés encara la seva recta final. Aquesta setmana, el president Puigdemont desgranarà el full de ruta per als propers i definitius mesos i, si tot va com ha d'anar, superarà la moció de confiança que va plantejar abans de l'estiu quan la CUP va fer la seva enèsima traveta al procés en negar-se a aprovar el pressupost. Un cop els cupaires han fet acte de contrició, el procés hauria d'avançar a tota màquina, però les malfiances entre uns i altres, també entre convergents –on algun sector sembla sovint l'antiga Unió– i republicans –que a vegades fa pensar més en un partit d'oposició que no pas de govern– han tornat al primer pla. Les etapes del full de ruta són en el fons del desacord. Perquè, ja se sap, aquí ho hem de fer més democràticament i millor que a cap altre país del món. No fos cas que el món trobés alguna excusa per tombar-nos el procés, quan potser amb un bon cop de puny sobre la taula en el moment adequat, amb totes les garanties, naturalment, finalment ens faria tot el cas del món, i mai tan ben dit.

Vénen mesos complicats i els partits independentistes no semblen disposats a mantenir una unitat d'acció que ara és més necessària que mai. Una unanimitat que sí sembla suscitar el president de la Generalitat Carles Puigdemont, clar i directe des del primer dia, amb tota la credibilitat de la ciutadania per fer arribar el procés a bon port. Res de mitges tintes com abans. Fermesa, determinació i paraules clares. Avui ho veurem de nou al Parlament. Un bon moment per escenificar –en teatre som bons els catalans, oi– la unitat que ha de proporcionar la benzina necessària per a l'últim tram. Per agafar forces per al debat de política general de la setmana entrant i per anar-ne aprenent amb vista al debat de pressupostos. I, sobretot, amb vista als moments clau que s'albiren ja per a l'any vinent.