L'hora de la veritat

Escric aquesta reflexió en ple debat de la qüestió de confiança a la qual s'està sotmetent el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i per tant sense saber-ne el resultat final. I ho faig motivat per la importància històrica del discurs de dimecres del president Puigdemont. Per mi, l'aportació més clara i nítida feta a la cambra catalana per un president de la Generalitat en relació amb el futur nacional de Catalunya.

Durant més de cinquanta anys he participat activament en els diferents moviments democràtics i nacionals que hi ha hagut al nostre país i també en la construcció d'alguna de les úniques estructures d'estat o resistència de què gaudim. I és des d'aquesta perspectiva que vull exposar alguns punts i idees al respecte i encara més quan l'hora de la veritat ha d'arribar en els propers mesos:

1) Construir un estat és quelcom molt seriós i això requereix que, prèviament, s'hagi fet una gran tasca de sensibilització política i de pedagogia nacional per aconseguir que la gran majoria del poble de Catalunya tingui sentit d'estat, un sentit d'estat que ara no té. Caldria també que hi hagués consciència nacional i que la gent assumís amb responsabilitat allò que vol arribar a ser. Sense aquesta tasca prèvia, difícilment tindrem la majoria de la població al darrere en els moments difícils que ben segur s'esdevindran.

2) Per poder construir estructures d'estat es necessita responsabilitat i tenir sentit del ridícul. És cert que s'ha fet molta feina, però només sobre el paper, i només des de fa uns pocs mesos des del Departament d'Economia i el d'Exteriors s'han fet avenços al respecte. Però d'estructures d'estat... reals només tenim les que ja existien: el model educatiu, el model sanitari, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i els 35.000 membres dels cossos de seguretat i d'emergències. I totes aquestes estructures estan en perill i passen moments de dificultats per un finançament deficitari i per una manca de projecte nacional vertebrador. El que tenim actualment, per tant, més que no pas estructures d'estat són estructures de resistència. Aquesta és la crua realitat!

3) Per fer una revolució democràtica i nacional com la que està duent a terme Catalunya no tot es pot fer amb llum i taquígrafs. També cal configurar un equip de direcció o estat major que treballi pensant en el moment inevitable de la ruptura. Sense pors ni vacil·lacions. Hem de tenir la resistència preparada. No podem seguir improvisant ni ens podem permetre continuar anant amb el lliri blanc a la mà. És l'hora de la veritat.

4) Compte amb personatges com els De Alfonso, que hi són i no són pocs. Hi ha una teranyina de De Alfonsos estratègicament situats i d'altres de dorments. Ep, quan els activin! També caldrà que anem amb compte amb els nostres xitxarel·los, persones ben situades en el si de les nostres administracions que mai han arriscat res i, ans al contrari, sovint s'han dedicat a posar-nos pals a les rodes. La neteja de De Alfonsos i xitxarel·los, doncs, és vital si no volem que ens guanyin la batalla o que l'endemà de la victòria siguem derrotats per un cavall de Troia. Així, és necessari fer neteja general, reforçar l'administració i construir les futures estructures d'estat utilitzant persones amb seny, responsables i alhora fermes i valentes que ens assegurin que no es farà ni un pas enrere.

5) Enfortim i consolidem la societat civil i les nostres forces polítiques. No és l'hora dels enfrontaments interns ni de filar massa prim. És l'hora dels consensos. És l'hora de sumar. L'ANC necessita de la unitat per acabar la seva singladura. Òmnium ha de caminar cap a la consecució dels 100.000 socis per convertir-se en la gran força representativa de la nostra cultura i la nostra identitat. Necessitem, també, la implicació en el procés de les nostres forces sindicals, que darrerament ha estat molt tímida.

I, finalment, pel que fa a les forces polítiques cal que com més aviat millor els convergents trobin el seu espai perquè en aquests moments no deixen de ser una peça política que desestabilitza l'espai sobiranista. Cal que deixin la consolidació de les seves diverses famílies per després de la independència nacional, que serà quan cada opció política haurà de ressituar la seva identitat. No ens oblidem tampoc de la força emergent Demòcrates de Catalunya. Per la seva banda, ERC continua sòlida i treballant en la seva tasca de construcció d'una esquerra nacional i, pel que fa a la CUP, compleix des d'una perspectiva de país ser la nostra esquerra revolucionària. Cal que els sobiranistes allarguem la mà als comuns i al món Colau. Sense ells difícilment assolirem la majoria necessària.

Ara tots al darrere del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras. Ara és l'hora de la veritat. Tots els sobiranistes hem de prioritzar allò que ens uneix des de l'acceptació de la nostra pluralitat política. Aquesta és la nostra força!