El pa i el teatre

El teatre és immediat i efímer i, alhora, deixa un pòsit impertorbable i permanent. ¿En què es fonamenta aquesta condició de robustesa emocional si resulta que assistim a un espectacle que s'esvaeix i al qual no podem recórrer si no és a partir de la memòria d'uns instants? Justament en la fragilitat. I encara en una altra columna: la recurrència. El teatre és repetició, és sistema, és assaig que fixa un model a partir del qual cada funció és la mateixa i és diferent. Lluís Pasqual posava l'exemple del negoci familiar, una fleca. La voluntat estricta de llevar-se cada matí, de no defallir, de romandre en el lloc just i adequat. La fleca dels pares de Pasqual “no tancava mai: a les nits, a l'obrador; de dia, a la botiga”. Era un assumpte sagrat, el del pa, que calia tenir “ben fet i a l'hora”, perquè era necessari que fos així. En aquella olor de pa s'amagava “el respecte pel que es fa”.

El director ha parlat moltes vegades de la relació entre el teatre i aquella fleca de la infància. El pa també és fugisser i s'esmuny entre els dits dels dies i les hores, però es manté la seva flaire i, sobretot, l'esforç que el fa possible. Així, el teatre. Recurrent i constant. I alhora immarcescible. Fa poc, Pasqual em comentava, arran de l'emoció que em va provocar l'espectacle que avui inaugura el festival Temporada Alta (In memoriam), que això “em gratifica, perquè és el que hem de fer cada vespre”. Cada vespre. La combinació de l'impacte estètic, del viatge moral, amb l'obligació de repetir-lo en cada una de les funcions. “El teatre”, diu Pasqual, “és compartir amb gent allò que et commou”.

Salvador Sunyer, el director de TA, declarava fa poc el mateix. “Ens limitarem a fer el que hem de fer.” La celebració dels vint-i-cinc anys arriba sense estridències. Amb l'afany artesanal de contribuir a la civilitat més humil i primigènia. El pa de cada dia. Ben fet i quan toca. Amb el desig de construir un artefacte, com el teatre, que esclati al mig de les consciències adormides.