El dia sense cotxes

No sóc un defensor dels “dies de” perquè em semblen poc
reals. Absurda i innecessària per alguns i imprescindible per d'altres és la convocatòria del dia sense cotxes que les ciutats celebren sense excessiva il·lusió. La frase ja porta en si mateixa una impossibilitat de ser certa. Un dia sense cotxes és impossible. Fer un dia així és equivalent a no fer-lo i convertir-lo en una simple anècdota amb repercussió mediàtica. Més enllà de la novetat i de parlar-ne, es troba a faltar un acte de realisme per afrontar de veritat el problema. No obstant això, si de donar títols es tracta, millor hauria estat dir-ne “dia amb reducció de trànsit motoritzat” perquè de rodat també ho són les bicicletes. A Girona la celebració es va fer tímidament tancant carrers per fer, alternativament, altres activitats “desnaturalitzades”. Vaig coincidir amb l'alcaldessa i el regidor de Mobilitat, tots dos en bicicleta elèctrica al carrer Joan Maragall enfront d'una escola concertada els nens de la qual ocupaven el carrer en activitats de joc. La desnaturalització comportava l'absurditat d'unes accions que no es corresponen amb les finalitats i usos dels espais de la ciutat. És desnaturalitzat que els nens facin el pati al carrer mentre que el seu espai de joc a l'escola resti buit. De divertit ho és, però respon als usos i a les necessitats? Perquè algú m'entengui, si volem reduir el trànsit, doncs fem-ho.
Si volem conscienciar els ciutadans que hem de fer més ús del vehicle públic, agafar la bicicleta o anar caminant a la feina, fem-ho fàcil posant-hi mitjans. Però el carrer és per al que tots sabem i el pati de l'escola, també. Hi ha mecanismes i idees que ja s'han impulsat en altres ciutats europees amb molt d'èxit. És tan difícil impulsar-ne alguna? La foto dels nens fent jocs al carrer o activitats escolars en un espai que no és l'habitual és poc creïble perquè tingui efectes desitjats. És fer teatre quan el que importa és iniciar accions potents dirigides al canvi. Els hàbits només es creen per la repetició i per la constància en el temps d'aquelles accions que es pretenen implementar. Són canvis en els costums que sempre generen problemes i reaccions conflictives. Els espais oberts, tranquils i més humans són les àrees o zones de vianants que sovint són el gran reclam de les cadenes comercials. Aquestes són per caminar, els carrers són per als vehicles rodats i les zones mixtes, amb preferència dels vianants, són de transició perquè no queden ben definides les prioritats reals dels usuaris.

Els dubtes em sacsegen i tinc la impressió que s'haurien d'imposar els fets des de la normalitat d'aquelles conductes desitjables a partir d'accions educatives i pròpies de l'espai que volem transformar. I crec jo, humilment, que la representació teatral d'aquest dia deixa molta gent indiferent i d'altres d'enfadats com poden ser els repartidors, els venedors de cotxes, els que tenen una plaça d'aparcament particular, les zones de pagament, els que treballen fora de la ciutat i els que han de fer tombs per la ciutat esquivant carrers tancats i fent cues que contaminen. La coherència de les accions amb perspectiva de mantenir-se han de passar per canvis en els models circulatoris de les ciutats. Girona té bona part de la ciutat, la zona antiga, restringida al trànsit. És un bon model de partida. Però és encara una ciutat conflictiva en la mobilitat. Caldria ampliar la restricció circulatòria a les zones d'accés al Barri Vell com la plaça de Catalunya, el carrer Pompeu Fabra i Sant Francesc. S'haurien d'ampliar els carrils bici i obligar que els ciclistes els utilitzessin respectant el codi de circulació, potenciant el transport urbà amb increment de freqüències i abaratiment de preus, incrementant els aparcaments dissuasius gratuïts amb vigilància i amb serveis ràpids de connexió amb el centre i reservant zones exclusives per al bus i els taxis. En definitiva, els canvis en la mobilitat són la clau per a la transformació de la ciutat en una convivència sostenible.
I si fem això, el dia “sense cotxes” deixarà de tenir sentit. I mentre tornava de la volta per la ciutat, uns alumnes d'un institut de la zona Migdia llençaven al terra del carrer el paper del seu esmorzar. Això és un dèficit que no només es millora amb educació. Haurem de fer, també, el dia dels carrers nets, sense papers, ni burilles ni caques dels gossos?