En les paraules s'hi creu o no s'hi creu. La majoria de la gent no hi creu gaire, no ens enganyem. Per molt que aquesta setmana hagi semblat que l'ortografia és una qüestió d'estat, arran de la supressió de la majoria dels accents diacrítics que ha decidit la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Fins ara no era el mateix dóna que dona, com no ho era tampoc molt o mòlt, o un os i un ós, ni un nen net i un nét. Doncs ara s'escriuran exactament igual. No és cap drama, però, perquè si es para una mínima atenció, el context en què s'usen cadascun d'aquests termes que ara s'escriuran igual fa que ningú amb dos dits de seny els pugui confondre. Ara bé, no era cap necessitat peremptòria fer aquest canvi en la normativa ortogràfica. Jo no l'hauria fet. I no tant per criteris filològics, sinó perquè l'única funció que veig en aquesta supressió és posar-ho més fàcil als que no tenien ni tenen ni tindran cap interès per la llengua. Em sembla, de fet, un símbol de l'època actual, en què es tracta de minimitzar l'esforç (en aquest cas, d'haver-se d'aprendre una llista de paraules) en qualsevol aspecte de la nostra vida. Diguin-me antiquat, si volen, però em sembla que el que ens cal és precisament el contrari: entendre que sense un mínim esforç no hi ha res que valgui la pena aconseguir. El missatge que ha transmès l'IEC en aquest cas és el contrari. Una pena.

També puc dir aquesta mateixa cosa d'una altra manera. Amb un exemple de com d'important és esforçar-se en l'ús de les paraules. Una persona que hi creu fermament és el president Puigdemont. Sense que hagi canviat res substancial, després del seu discurs de dimecres sembla que estem en un estadi absolutament nou. Que el procés independentista s'acabaria en el mateix termini i que s'acabaria amb una convocatòria dels catalans a les urnes, ja ho havia dit des del primer dia que el van fer president. En el seu discurs per demanar la confiança dels diputats al Parlament va suprimir alguns adjectius (els que entorpien el procés), en va recol·locar alguns altres (perquè no distreguin) i va buscar algun terme nou (“cadena de confiança”, per exemple), i el panorama sembla nou. Va evitar l'ús d'“unilateral” al costat de “referèndum” i el va despullar dient “o referèndum o referèndum”, i als que insisteixen en l'adjectiu “acordat”, els va engiponar “acordable”. Posant ordre en el llenguatge, va posar ordre en el procés.

Va fer molt més, és clar. Va aclarir el paper de cadascú. De Junqueras a Romeva, passant per tots els independentistes sense càrrec, que haurem de respondre com cal en aquesta etapa complicada. I sense necessitat de cridar, tot el món va sentir que farem un referèndum. Ens va dir, en definitiva, que l'esforç valdrà la pena. I ben dit.