Ara, la Sagrada Família

Ara la polèmica es projecta sobre la Sagrada Família. Vull dir sobre el temple d'aquest nom que hi ha a Barcelona, no sobre la imatge de sant Josep, la Mare de Déu i el Nen fugint a Egipte per escapar de l'infanticida Herodes. El responsable d'arquitectura de l'Ajuntament ha dit que la construcció de Gaudí és una mona de Pasqua. Si la setmana passada la CUP municipal ens va entretenir amb el monument a Colom, ara el govern igualment municipal, que no tolera que l'oposició li faci ombra a l'hora de dir coses que posin a prova la capacitat d'escandalitzar-se de la gent, ens situa sobre la taula el temple ciutadà més famós. Dic “sobre la taula” perquè tant al govern de l'Ajuntament com a la CUP els agrada molt aquesta expressió. Els problemes i “temes” els posen “sobre la taula”. Les taules oficials no deuen donar l'abast, i tot hi deu sobreeixir i caure per terra. Ara, sobre la taula hi han situat la Sagrada Família. El desplaçament d'aire sobre el moble deu haver estat huracanat. Una “mona de Pasqua”. Això és nou: fins ara la consideració pastissera havia estat privativa del temple del Tibidabo. El país és contradictori: els pastissers són presentats sovint com uns grans creatius, tant en el pla gustatiu com en el de la presentació dels productes, i al final resulta que sempre que es vol establir una comparació odiosa es recorre a una de les seves construccions més vistents i efímeres, la mona de Pasqua.

El que no és nou és el que va associat a aquesta actitud despectiva. La Sagrada Família ha estat motiu de polèmica des del dia que Gaudí va observar com s'hi col·locava la primera pedra. Un cop traspassat Gaudí, les discussions es van reviscolar. Calia seguir construint el temple que havia deixat embastat? Uns deien que sí, uns altres opinaven que no, i entre els negatius s'hi van sumar, només per dir dos noms d'entre els centenars, Oriol Bohigas i Le Corbusier en persona. Recordo el rosari d'insults d'expressió pública que va haver de sentir Josep M. Subirachs quan es va fer càrrec de la imatgeria d'una de les façanes. Què ens diu ara, l'Ajuntament, que no s'hagués dit abans? Res: ganes de fer-se famós, d'espaterrar, de situar-se ell mateix sobre la taula dels menjadors i dels bars dels barcelonins, que és on hi ha les discussions.

La pastisseria Oms ha obert una secció de xocolata on el producte estrella són unes piràmides d'Egipte. Tenint en compte que les piràmides d'aquell país, que els tres titulars del temple de Gaudí van observar en el seu èxode, van ser aixecades pels esclaus d'uns faraons sense escrúpols, ja fem bé quan anem a admirar l'obra arquitectònica desmesurada? Ja faig bé de consumir una piràmide de xocolata que és com una mona?