Antisistema

Si fem cas de les teories d'Immanuel Wallerstein, el capitalisme ha de menester crear zones d'exclusió a fi de poder-se expandir a bastament. En aquest sentit, el seu sistema-món aprofundeix en la noció de perifèria a la mercè d'un centre de poder configurat per l'elit de les nacions que ostenten el domini econòmic. Dit altrament: l'homogeneïtat no és característica en l'acumulació de capital, ans aquest demana unes profundes diferències en el desenvolupament humà a fi de sostenir l'abisme –és a dir, la dependència– entre centre i perifèria.

Un abisme que vol justificar-se a partir d'un determinisme social i antropològic sense cap mena de matís. Wallerstein mateix ja anticipà el conflicte Nord-Sud, una divisió esquemàtica on la geografia hemisfèrica juga un paper simbòlic. Hi ha una idea-força en el predomini d'unes nacions sobre les altres. I no només. Car excloure implica crear fragilitats entre individus en el si d'un col·lectiu. El model capitalista en versió neoliberal exigeix destruir creativament –robar les capacitats fins aleshores útils i anul·lar-les– en una roda sense fi que redueix la condició humana a un estat de desemparança.

Exclusió o desemparança, Marc Granell ho exposa sense embuts: “Els expulsats de la societat formen / una societat encara més gran / que la societat de la qual han estat expulsats.” No és debades que cito un poeta, puix el poeta reté encara l'habilitat –o la tekhné– que permet a l'individu no entrar en competència amb un altre individu. Però quan això darrer esdevé, la màxima “homo homini lupus est” pren una força inusitada i s'instal·la en el nostre subconscient fins al punt d'alienar-nos.

Entrar en competència t'obliga a derrotar el proïsme. Sempre, per tant, hi haurà un centre i una perifèria –en termes de Wallerstein–. D'aquesta latitud darrera, sorgeix la figura del damnat de Frantz Fanon que, tard o d'hora, es rebel·la en contra del sistema. No pot ser altrament: l'abisme crea monstres i invisibilitza la nostra humanitat. Sense aquesta, l'home deixa de ser un cor que pensa fins que no es reverteix l'absència de consciència crítica.

El sistema ha de menester excloure donada la seva incapacitat de cobrir totes o part de les necessitats mínimes de la població mundial. Un sistema que es depreda a si mateix a fi de poder-se renovar creativament i mantenir l'exclusivitat d'una riquesa mal repartida en poques mans. No hi ha pitjor antisistema que el mateix sistema: insignes són els noms que han planificat la demolició de l'estat del benestar i del sistema de protecció social en les últimes tres dècades. Cal un gir antropològic –una revolta en el sentit paradigmàtic– i si d'habilitats es tracta convé plantejar poèticament la vida com a única manera de resoldre l'atzucac d'un món a la deriva.