La por al sobiranisme

La guerra oberta que ha esquarterat el PSOE aquests darrers dies ve de lluny. I, segurament, hi ha un munt de factors que l'expliquen. Però, a hores d'ara, sembla evident que la principal espurna no han estat els resultats electorals a Galícia i el País Basc (força previsibles), sinó la fugida endavant de Pedro Sánchez, les declaracions en les quals es mostrava predisposat a “dialogar amb els independentistes” per formar un govern alternatiu al PP.

A partir d'aquell anunci, les punyalades entre els dos sectors del PSOE ja foren a càmera oberta. Com si es tractés d'emular el PP, una piulada al compte oficial del PSOE de Castella-la Manxa descobria que “Sánchez tenia un pla ocult per pactar amb els independentistes que volen trencar Espanya”. El dard, esborrat poques hores després, anava acompanyat d'una frase de Miquel Iceta en el debat sobre la qüestió de confiança, en la qual demanava a Carles Puigdemont que s'impliqués per formar un govern de canvi a Espanya. No es tractava d'una relliscada virtual. Poc després de la dimissió del secretari general del PSOE, el líder del partit a Aragó, Javier Lambán, es mostrava convençut que “Sánchez tenia un pacte ocult amb Podem i els independentistes” per convertir-se en el president del govern. I feia mesos que algunes velles glòries del PSOE havien mostrat el seu histerisme per un possible acord amb els independentistes.

La crisi del PSOE ha esclatat, doncs, per la por al sobiranisme. Pels partits, els mitjans de comunicació i l'establishment espanyol resulta molt més tolerable deixar el camí lliure al govern de les retallades socials i la corrupció que no pas insinuar un possible diàleg amb el sobiranisme. Un nou avís per als que defensen un referèndum pactat. Per cert: no deixa de resultar simptomàtic que la mateixa setmana que l'independentisme recuperava embranzida al Parlament, aconseguís condicionar novament la política espanyola i mostrar el seu nivell d'intolerància i descomposició.