Simenon

Segons els seus càlculs, el novel·lista Georges Simenon havia mantingut relacions sexuals amb deu mil dones. Aproximadament, suposo. En una qüestió tan íntima més val no filar prim. L'afirmació de Simenon em fa pensar en els arqueòlegs, que solen datar les seves troballes amb un marge d'error de deu mil anys, amunt o avall. L'entremaliat Simenon s'ho passava bé donant carnassa als periodistes i vivint com una celebritat, tot al contrari dels seus personatges, que són solitaris, frustrats i fracassats. Ara bé, en qüestió de quantitat, se li ha de tenir un respecte. Simenon va escriure unes quatre-centes cinquanta novel·les, sense comptar les nombroses que va publicar amb diversos pseudònims. La seva promiscuïtat literària és fora de dubte. Les seves novel·les s'han publicat, diuen, en cinquanta-set idiomes i a quaranta països... El tema és que per sota d'aquestes xifres prodigioses, en productivitat sexual i literària, hi planen qüestions inquietants. La resposta, apunta el finíssim crític Simon Leys –belga com el mateix Simenon–, cal buscar-la en els seus personatges perquè la vertadera vida d'un escriptor només l'expliquen els fills de la seva imaginació. Leys fa notar com el personatge més cèlebre que va crear el seu compatriota, l'inspector Maigret, era precisament un monògam auster i intueix que les alegres boutades de l'autor en les seves entrevistes pels diaris amaguen un home essencialment infeliç i insatisfet amb ell mateix. Exactament com els personatges de les seves ficcions. La magnífica i suggerent obra literària de Simenon apunta a un vell enigma: l'esplendor i profunditat de l'obra no té necessàriament cap relació directa amb la personalitat del creador. És el miracle del talent. Deien que Mozart componia simfonies amb la mateixa facilitat amb la qual pixen les vaques. A Simenon sembla que li passava el mateix amb les novel·les. Agafava un fil, i fins al final, tal com raja. Gràcies a això li devia quedar temps encara per comptar relacions sexuals.