Previsibles

Els fets d'aquest setembre a Catalunya i a Espanya han canviat la dinàmica

política fins a tal punt que ara mateix Catalunya apareix als ulls de tothom com un país previsible i Espanya com l'imprevisible. És un canvi molt notable i que té una gran importància, especialment vist des de Brussel·les.

Veníem, recordeu-ho, del fracàs en l'aprovació dels pressupostos, d'uns mesos de grans dubtes públics. Tanmateix la manifestació de la Diada va ser el gran canvi. Recordareu que molta gent pensava que l'independentisme punxaria i que un fracàs en la manifestació seria demolidor per al govern i per a la majoria parlamentària. Aquesta gent s'imaginava el ressorgiment de la tensió entre ERC i el PDC, que la CUP se'n desentendria de tot, que els comuns atacarien encara amb més duresa, que Puigdemont no sabria què fer i que tot plegat conduiria a una desactivació exprés del procés i al seu final abrupte.

I ara mireu on som un mes després. La unitat de Junts pel Sí està més que reforçada, les relacions amb la CUP han fet un gir constructiu molt evident i fins i tot la majoria parlamentària està fent una obertura cap als comuns que pot ser decisiva.

I a l'altre costat, en canvi, l'espectacle és demolidor. A Madrid hi ha un govern en funcions des de fa nou mesos, un Partit Socialista completament destruït, un PP que vol anar a terceres eleccions i que si no ho fa haurà d'encapçalar un govern d'una inestabilitat notable. Això per no parlar de l'economia, del deute o del seu cada vegada més escàs paper a Europa.

Insistisc en què el canvi no és menor. Per a qualsevol observador ara hi ha una sòlida majoria parlamentària a Catalunya que té un projecte, que governa i que ha pactat com rematar a curt termini el procés d'independència. I a Madrid hi ha allò que estem veient cada dia. El contrast és clamorós.