Divuit mesos

Va ser Mas qui es va traure el pollastre de la mànega per convèncer els diputats de la CUP al primer debat d'investidura. L'expresident es va comprometre a fer-la durar només 18 mesos, fins a consolidar les estructures d'estat que permetessin “la desconnexió”. Va ser aquell un recurs forçat, producte de la malfiança, que ses senyories cupaires no es van engolir. Però després Puigdemont, sense que ningú en sàpiga ben bé el perquè, va heretar-ne el compromís. Tothom dóna per descomptat que 18 mesos són els necessaris per a tocar de puntetes el punt de transgressió. Seguint aquesta lògica amb caràcter de revelació, ara Junts pel Sí i la CUP han acordat que hi haurà un referèndum i que es farà abans d'exhaurir-se els 18 mesos sagrats. I reconsagrats. Per què? És això el que no s'entén. Com que la CUP demanava desobediència a discreció, els seus dirigents no deuen donar gaire importància al fet de fer bé les coses. Però tothom no és de la CUP. Per parar aquest referèndum com manen els déus de l'audàcia cal el nombre exacte de funcionaris predisposats, encara que sigui després d'aprovar la llei de transitorietat, que no és la purga del Xato i no garantirà la lleialtat general al Parlament. I cal també que l'agència tributària catalana sigui molt més sòlida. És cert que aquests dos requisits podrien allargar excessivament el procés. I sempre hi ha la desconfiança justificada que algú no l'allargui indefinidament. Però una cosa és un límit raonable i una altra, un dogma inalterable.