Preguem, germans

Un grup de WhatsApp anomenat “Cristians per la Sobirania” ha tingut la pensada de compartir textos amb el propòsit de “pregar en comunió plegats durant el procés vers el ple reconeixement de la sobirania nacional de Catalunya”. No és per dir que el procés ha entrat en un carreró d'on no podrà sortir sense intervenció divina, ja que segur que els responsables de la iniciativa coneixen el vell refrany que fa: “Déu diu: Ajuda't, que t'ajudaré”; però pot servir per reconsiderar un aspecte molt menystingut pels conduïdors de la política aquests últims anys: la dimensió espiritual del país. En detriment de la tradició catalana, s'ha caigut en l'adamisme, un vici de la raó que consisteix a creure que tot comença en un mateix i no s'ha fet res de bo abans. Com si no vinguéssim de molt lluny, de mil anys almenys com a catalans i de dos mil anys com a país on tots els camins porten a Roma, s'ha imposat la idea de construir un “nou país”. I del “dret a decidir”, un eufemisme per no afirmar obertament que volem la independència, s'ha passat al “dret a decidir-ho tot”, com si tot estigués per fer i tot fos possible. Afalagar els baixos instints de les faccions demagògiques només fa que sembrar dubtes i provocar repulsió en la gent que està donant suport electoral i moral al procés en qüestió. Això no és una illa deshabitada de la Micronèsia on els aficionats als experiments d'enginyeria social farien bé de trobar-se i intentar-ho, sinó un vell país que ja ha suportat prou proves conduents a la seva desaparició i que no hauria de sotmetre's voluntàriament a una altra.