Jueus i grecs

Segons Jacques Attali, totes dues civilitzacions, jueva i grega, tenen una gran influència en la creació del que avui és la cultura d'Occident, però en aparença són antitètiques. Ho són
realment?

Els grecs són filòsofs, els jueus, profetes; els grecs són politeistes, el jueus, monoteistes; els grecs volen dominar i utilitzar el que troben en propi benefici, és l'Atenes de Pèricles al segle V aC la inventora de l'imperialisme modern, és a dir, del control i el poder per la intel·ligència i la racionalitat, els jueus s'acontenten de sobreviure i contemporitzar esperant l'arribada del Messies.

En els textos grecs l'autor és absent de la història, Homer no és present a La Ilíada; Moisès és, però, l'autor i el protagonista del seu propi relat. Ulisses torna a casa després de la guerra de Troia i busca salvar els seus homes, no pretén canviar el seu poble. Moisès vol portar el poble jueu a la “terra promesa”, pretén salvar-lo i donar-li la llei per la qual ha de regir-se i governar-se.

El pensament grec s'ocupa del present, vol entendre la realitat, l'univers, la raó i essència de les coses, hi ha una matèria única i primera, ingredient permanent i inescapable, del que ens envolta, terra, aigua, foc i aire? El poble jueu s'ocupa del futur i de les properes generacions. Pels grecs la mort és la fi de les coses, pels jueus és l'inici de la vida veritable que apropa a Déu, que dura sense fi. El pensament jueu és moral, el grec no ho és.

Hi ha, malgrat aquestes marcades diferències, una voluntat única i un sol objectiu en ambdues cultures. L'home necessita entendre el món i entendre's a si mateix. Aquesta voluntat d'unicitat es tradueix en la cultura jueva en la fe en un sol Déu omnipotent i omniscient, que porta al coneixement i la resposta dels misteris que turmenten l'home, sabent, però, que el món és massa complex per poder ser entès íntegrament. Per la cultura grega, la racionalitat permet entendre un món finit i limitat que pot ser dominat per la raó perquè no hi ha força superior que el transcendeixi. Seria en el fons, i d'aquí la convergència, la recerca del mateix objectiu per camins oposats?

Pels jueus, la història comença quan, abans del segle X aC, dels patriarques i jutges es passa als reis d'Israel que transgredeixen la llei de Déu i fan història. Salomó, fill de David, és rei d'un regne unit i florent. La raó i l'altruisme és la base del seu regne, el poble jueu no pot ser feliç si els pobles veïns no ho són...

A la mort de Salomó es produeix un cisma entre les dotze tribus d'Israel. Deu constitueixen un regne amb capital a Samaria. Les tribus de Judà i Benjamí tenen la capital a Jerusalem, però unes i altres cauen en la idolatria, adoren al vedell d'or i són sotmeses pels assiris i els egipcis primer i pels caldeus després. Es produeix la primera gran deportació de jueus... No és fins al segle VII aC que el rei Josies porta a la religió monoteista el poble d'Israel, al Déu suprem i únic, no al déu dels déus. No es tracta, per Josies, de seguir una religió de manera cega, sinó de buscar la veritat i discutir per trobar-la.

Simultàniament a Grècia, a 1.000 km de distància, les ciutats independents, cada una governada per si mateixa, comencen a buscar una explicació a la realitat que perceben. És Tales de Milet qui al segle VI aC substitueix la mitologia per la raó. El vincle entre causa i efecte és directe i de la relació i parentesc entre els déus es passa a l'explicació racional dels fets. La filosofia és filla de la mitologia i expressa idèntics conceptes de manera més abstracta. És l'antecedent de la filosofia grega que arriba al zenit a partir del segle V aC amb Sòcrates, Plató i Aristòtil.

El paral·lelisme en els dos pobles i en el desenvolupament de les seves cultures és gran malgrat la diferència radical d'explicació i fonament. Jacques Attali es pregunta si hi va haver contacte entre ells, no hi ha proves que hi fos, però en el seu intent d'explicar Occident com la integració i síntesi d'ambdues cultures busca la manera de fer-les més properes i de donar resposta als mateixos problemes des de visions oposades.

És un esforç intel·lectual respectable però inútil; la realitat és tossuda i Occident s'explica amb Grècia sense necessitat de la cultura hebrea perquè el complement a la grega ve del cristianisme, no del judaisme; un cristianisme que té l'origen en la filosofia de Sòcrates explicada per Plató que Crist reinterpreta cinc segles després: només trobaràs la felicitat fent feliços els altres, que has de tractar com a germans...