El silenci del lleó

Espanya és un ens estrany. En un país –o estat– poc o molt civilitzat quan un partit guanya unes eleccions sense majoria parlamentària absoluta s'afanya a negociar. A presentar les propostes necessàries per guanyar-se-la. Amb les cessions necessàries. S'entén que una majoria de l'electorat ha confiat en una opció política, però s'entén també que una majoria més majoritària encara no ho ha fet. I que, per tant, calen rectificacions i ajustos. A Espanya, no. A Espanya el Partit Popular ha guanyat les eleccions amb una minoria que sembla absoluta i Mariano Rajoy espera que tots els altres cedeixin o es desbudellin entre ells per permetre que governi. I ho ha aconseguit! La lògica política més estricta obligaria que Rajoy s'assegués tantes estones com calgués amb el líder del partit que li assegurés la investidura. Però el candidat del PP ni ho ha fet ni ho farà. Per “responsabilitat” o per vés a saber què, Rajoy i tots els poders que no es desfan mai esperen que el PSOE voti i calli. Afirmava ahir Mariano Rajoy que guardarà un “silenci prudent”. És a dir, esperarà que els socialistes rebentin encara més i que facin el que han de fer el dia de la investidura. I el PSOE ho accepta. A Espanya qui calla és el lleó i els qui parlen sense parar són els anyells. Per això el consell federal del PSOE acceptarà abstenir-se sense res a canvi. Encara acabaran acceptant la reforma educativa, la llei mordassa i el que calgui. Espanya és un ens estrany i els anyells es mosseguen entre ells...