On toca avui el quartet?

La veritat és que els quatre polítics catalans que més s'assemblen i podrien passar per un quartet musical, sense ser-ho, és clar, són Joana Ortega, Irene Rigau, Artur Mas i Francesc Homs. Les dues noies –és un dir–, amb la guitarra solista l'una i baixa l'altra, sumant-hi el duetto de les seves veus, donen suport a uns cantants que ho canten tot, tot i tot: Artur Mas és la veu de la Independència! És la veu que ha liderat els catalans per camins intransitables, on la seva guitarra feia estralls i amb les dues serioses col·legues a l'escenari havien començat a fer no pas por, però sí un gran respecte. Al Conservatori, esverats preguntaven: “¿Qué haremos con este pesado guitarrista cantor que, cual apóstol, saca peces del secano y perdices de los lagos?” Un va dir: “¡Ya lo tengo: Con la ley del embudo en la mano haremos que pesque con escopeta de caza y que cace con caña de pescar. No falla nunca!” I no va fallar. Hom el veu somrient, però endevina la frustració que ha de produir una feina creativa, extraordinària, interrompuda. En diuen circumstàncies. Hi ha una paraula al diccionari que ho defineix, però no m'atreveixo.

Resta la veu de Francesc Homs, músic veterà, coneixedor a fons de tot el que s'ha tocat fins ara. De la foscor a plena llum és la gravació meditada i treballada que havia començat a sonar. Música tranquil·la i valenta, treballada, que ha recollit tot el que era possible del passat, casat amb Europa, temes en els quals ha treballat anys i panys. Just començar a exposar el seu treball, veus sorpreses van inquirir: “D'on surt ara aquest popurri de la seva creació.” Ha transmès musicalment les idees alienes, retocades i posades al dia per ell mateix –lletra i música– i ha adaptat per als grups catalans el millor i el que més s'assembla a la nostra identitat de país lliure, solidari, amb veu clara que respira honestedat i un xic fosca, ell no canta: diu. El seu aspecte discret, tradicional, ha fet forat en el front de combat polític, vull dir musical, dels nous grups que naveguen.

Tal com és habitual en els moments d'inquietud que vivim, des del Conservatori de Madrid vigilen tots els moviments i gestos musicals que miren en direcció a Europa. El dia que va estrenar amb el quartet allò de “No te puedo querer... porquè no sientes lo que yo siento... No te puedo querer..., apártate de mi pensamiento...”, pura i característica literatura espanyola, la qual tindrà èxit. El quartet fins ara havia venut simpatia, que és del que estem faltats. Ara no venen rancor, però si persones de bé han de passar per la presó, no pas per delicte, sí per incomprensió, enveja, fins i tot odi, i els nostres riures són comptabilitzats, potser mirant a ponent s'haurà de fer una ganyota. El riure a la catalana desprèn sinceritat i bones maneres: és antiquat. On hem anat a parar!