Les pors d'Europa

Són molts els fronts que han quedat oberts a la Unió Europea en la cimera que s'ha celebrat aquest cap de setmana a Brussel·les. Hi ha les naturals qüestions ordinàries que s'emmarquen en la rutina política i burocràtica dels encara 28 estats membres. Però el que compta són els corrents de fons contraposats que fan difícil la complicitat entre els pobles, nacions i estats representats al Consell, la Comissió i el Parlament Europeu.

Un símptoma clar del desgavell que es detecta a les institucions europees és la decisió ferma acceptada per tots els països membres per integrar 160.000 refugiats que venien de Síria i d'altres indrets, foragitats per la guerra, la persecució, la fam o la inseguretat, i el compliment d'aquell acord signat pels caps d'estat i de govern. En un any, només se n'han acceptat uns 6.000. La por del refugiat, de l'immigrant econòmic o de qualsevol persona que es trobi o intenti arribar a Europa s'ha magnificat perquè comporta el creixement dels partits xenòfobs i populistes que avancen arreu i condicionen les polítiques d'acollida.

Hem entrat en un període de glorificació dels estats nacionals oblidant els principis i valors comuns que han fet d'Europa la realitat més atractiva per a milions de persones que cerquen horitzons de dignitat, treball, seguretat i respecte. Si els estats de la UE no implementen les lleis comunitàries, el procés de construcció europea quedarà fortament desfigurat.

He passat tres dies a Brussel·les parlant amb molts diputats, alts funcionaris i representants polítics. El pessimisme és compartit per molts. Si els refugiats han estat el pretext per fer créixer els partits xenòfobs, per fomentar un nacionalisme extrem com el cas d'Hongria i Polònia, el Brexit ha estat el detonant per augmentar les dimensions de les moltes crisis europees.

Els britànics s'han passat segles fent-se seva la màxima romana de divide et impera respecte a Europa. Dividir per dominar o per vèncer. Els britànics han estat amics i enemics alhora de francesos, alemanys, espanyols i russos. Als catalans ens deixaren abandonats en la guerra de 1714 perquè no entràvem en els seus interessos al final d'aquell conflicte europeu. En formar-se el primer nucli dels sis membres del Tractat de Roma van intentar crear una organització paral·lela que no va tenir èxit. Sense acceptar-ho oficialment, Anglaterra havia perdut un imperi i no havia trobat el seu lloc en el món, com ho proclamava el demòcrata nord-americà Dean Acheson, a les Nacions Unides als anys cinquanta.

Trucà a les portes d'Europa i el general De Gaulle va pronunciar un no rotund a la seva entrada. El fundador de la V República francesa coneixia prou bé els britànics tot acceptant que sense ells no hauria pogut començar la resistència francesa a Hitler. Però no se'n refiava.

Tot just després de la seva entrada el 1973 plantejaren el primer referèndum per demanar als britànics si acceptaven la pertinença a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Es celebrà el 1975 i el guanyaren per una majoria clara de més del 62 per cent dels vots.

Molts primers ministres britànics s'han estavellat a Europa perquè no l'han pogut dominar ni tampoc dividir. Finalment, han decidit anar-se'n en un referèndum que ha estat plantejat des de mentides gruixudes i missatges xenòfobs.

En aquests moments no hi ha ni un pla ni una estratègia sobre com es negociarà la desconnexió britànica d'Europa. L'article 50 s'activarà a finals de maig, segons la primera ministra Theresa May. Els representants de la Unió Europea diuen que a les eleccions de 2019 el tema britànica ha d'estar enllestit.

Però mentrestant, la senyora May ha dit aquest cap de setmana a Brussel·les que el seu país es comportarà com a membre actiu fins a l'últim moment. Hi té tot el dret. Però el que no podrà aconseguir és que les negociacions vagin en la direcció britànica sinó en l'europea. Si May va dir en el seu primer discurs com a primera ministra que Brexit significa Brexit, que la ruptura ha de ser total, ja veurem com s'aconsegueix sense danyar seriosament els interessos britànics. El que no és bo per a ningú és que només marxin una mica, que vulguin conservar els avantatges del mercat únic però sense acceptar el lliure trànsit de ciutadans europeus.

Per superar els reptes dels refugiats i els del Brexit, Europa necessita lideratges més forts i una política comuna que comporti l'enfortiment de les institucions supranacionals i alhora promogui els interessos individuals i col·lectius de tots els estats membres.

L'alternativa a una Europa cohesionada i solidària és massa negra per a tothom. Seria tornar a les confrontacions entre pobles i estats que han estat el malson europeu durant molts segles.