En un any, a port

En el termini d'un any, arribarem a algun port (per seguir en el llenguatge mariner d'Artur Mas). Vull dir a una solució per a una nova etapa del vell plet Catalunya-Espanya. Aquesta és la conclusió que es desprèn del calendari de Puigdemont, que situa “la desconnexió” en aquest termini. I és que o bé arribem abans a alguna solució o anem al ridícul més espantós i això segon cal suposar que ningú no ho vol. Tothom que no visqui d'il·lusions sap que no hi ha cap via cap a la independència fora de la llei, almenys a la Unió Europea. In extremis i en el millor dels casos, és imaginable una pressió de la Unió Europea sobre les parts perquè arribin a un pacte superador, no pas per legitimar cap procés unilateral –i, doncs, il·legal– d'independència. Per si no era prou clar, el refús al referèndum de Crimea pel fet de contravenir la legalitat d'Ucraïna va establir un estàndard prou precís. En aquest sentit, és evident que la pretesa transició harmònica “de la llei espanyola a la llei catalana”, ignorant la primera, és un pur miratge si no és una impostura, és a dir, un engany.

Un engany que no sap greu pels qui s'ho prenen com una forma de pressió màxima per arribar a un pacte (bona part dels votants de Junts pel Sí). Però que sap tot el greu del món pels que s'ho creuen religiosament i se senten posseïts i exaltats per una il·lusió tan il·lusòria. Topar amb la realitat els farà massa mal. I això no és bo, perquè haurà esbravat en el terreny de la ficció unes energies que el país necessita en el terreny del real. Més encara, perquè haurà produït unes durícies que faran molta gent immune a tota al·lusió, fins i tot a la il·lusió d'una estratègia nacional viable. No es pot jugar amb la gent sense costos greus. Ningú no hauria de fer-ho, menys encara, paradoxalment, en nom de la pàtria.

Sigui com sigui, no crec que Puigdemont ens estigui portant al barranc, sinó que, en realitat, més enllà de les cançons de gesta, està apuntant a la nova situació política que s'obre a àmbit espanyol i en la qual espera tocar terra. Serà el moment d'alliberar-se de la inconvenient situació creada: del protagonisme desfermat de Ciutadans i de la CUP, de l'error d'haver confiat la salvació de CDC a la seva mutació independentista. Serà la manera de tornar a ocupar l'ample espai de centredreta que ha pràcticament abandonat, ara amb un plantejament més proper al PNB, amb la independència en el programa màxim, però tan obert com calgui al pacte d'entretant.

Efectivament, som davant d'un nou moment a Espanya. No ha estat possible un govern alternatiu, a l'esquerra. Però sabem per experiència que no és el mateix el PP amb majoria absoluta que el PP que l'ha perduda: dóna, entre altres coses, per a la cambra nupcial del Majestic. S'ha acabat el corró parlamentari. Li caldrà guanyar-se cada votació, amb els corresponents pactes ad hoc, pas a pas. I amb una oposició molt dura: la dels socialistes d'arreu, que compensaran amb escreix l'abstenció del PSOE en la investidura d'ara; la de Podem, amb els seus components territorials, que voldrà anar sempre més enllà que el PSOE; la que jugarà Ciutadans, per no quedar-se enganxat al PP; i la dels nacionalistes catalans i bascos, és clar. Amb el plet Catalunya-Espanya damunt de la taula, la vella assignatura pendent de la democràcia espanyola.

És una oportunitat que caldrà aprofitar. Els vots que es van escapar de CDC en favor de la presidència d'Ana Pastor van ser tot un indici. Com ho ha estat la conferència del president Puigdemont a Madrid. I no diguem la indiscreció d'Artur Mas informant que el referèndum podia haver quedat al marge en favor d'un pacte prou prometedor amb Pedro Sánchez. La cosa va estar a tocar, només que alguns no es van fiar de deixar una cosa tan grossa en mans d'un dirigent primerenc i poc confessat, mentre que altres van optar per prioritzar el seu joc particular, el ja clàssic “pujolisme” meridional.

Hi arribem des de la força de la radicalitat independentista, però des de la feblesa del 48%. Hi podíem haver arribat des de posicions no tan extremes i arriscades, però des de la força del 80%. Són les dues estratègies possibles. No n'hi ha més des d'una perspectiva nacional catalana: l'estratègia nacionalista de fugida cap endavant a risc de fracturar el país en dos i de crear una gran frustració final; i l'estratègia de la major part de l'esquerra nacional, garant de la unitat civil del poble de Catalunya i partidària de reunir tota la força del catalanisme al voltant d'horitzons viables, sense impostures. No seria sobrer que Puigdemont, mentrestant, corregís una mica el tret i permetés materialitzar la força de tot el catalanisme, en la seva pluralitat.