El més llest

Quan el gener del 2004 Josep-Lluís Carod-Rovira se'n va anar d'excursió a Perpinyà, Alfredo Pérez Rubalcaba va despenjar el telèfon i va trucar a alguns alcaldes metropolitans del PSC per sondejar la possibilitat de crear la federació catalana del PSOE. Dos anys abans, algú a Ferraz ja havia tingut aquesta mateixa idea quan Raimon Obiols, Joan Colom i Anna Terrón van votar a Brussel·les en contra del finançament del pla hidrològic. I l'episodi es va repetir el 2006, amb José Blanco, quan José Montilla va ignorar el pacte Mas-Zapatero i va tornar a pactar amb ERC. En els tres episodis anteriors, el PSOE era l'antagonista clar del PP i no li havia aparegut un Podem per amargar-li la vida. I, malgrat tot, no hi va haver ruptura. Aleshores el PSOE era un partit segur de si mateix i amb líders identificables. I no va passar res. Per què ara, governat per una gestora que no pot decidir-ho, trencat per tot arreu i sense líder, el PSOE ha de trencar amb el PSC i perdre el graner d'uns vots que no li sobren? Miquel Iceta sap que no passarà res. Que, com a molt, es pot revisar el pacte del 1978. Però sap que és impossible que ningú amb cara i ulls creï una federació catalana del PSOE. I més quan l'espai electoral de què disposaven, se'l va quedar Ciutadans, que va néixer de l'entorn del PSC. No, no passarà res, i menys després que el PSOE hagi fet president Rajoy, tenint en compte que el PSC haurà votat que no. Iceta ho sap. Ha sigut el més llest de la classe i ha fet una voladura controlada. Iceta aconsegueix preservar el PSC, que vol dir el seu encara notable poder municipal, de la rèmora d'haver fet president Rajoy. I, conscient com és que el PSC –però potser cap partit– no pot ser alternativa de govern per si sol, blinda el partit amb la possibilitat de futur de mantenir intactes les opcions de tornar al poder a Catalunya, per exemple pactant amb els comuns. I deixant Espanya al congelador en espera de temps millors en què el PSC pugui tornar a tenir ministres. El més llest de tots.