Recordant Gabriel Gil

El 14 d'octubre passat va morir als 98 anys Gabriel Gil Valdrés, una persona molt vinculada a la vida cívica i cultural de Lloret. Professional de la milícia, va trepitjar per primera vegada la nostra vila el 2 de febrer de 1939, quan els anomenats soldats nacionals van conquerir la població. Va seguir amb la tropa fins a la frontera i quan, un cop allà, els van donar permís per reposar uns dies, va decidir tornar a Lloret, que li havia causat bona impressió. Aquí va conèixer la Maria Cabruja, l'amor de la seva vida. El 15 de novembre hauria fet 72 anys que es van casar. Gabriel Gil era un militar atípic. O, potser, era el que haurien de ser tots els militars: un cavaller, un home ben parlat, allunyat dels vicis (es diguin beguda o dones), culte i intel·ligent. Serví a Saragossa (ciutat on havia nascut), Tenerife, Mallorca i algun altre lloc i es retirà amb el grau de comandant. Després, en la vida civil, exercí d'hoteler, tingué diversos càrrecs, entre ells el de tinent d'alcalde d'un dels consistoris de Josep Maria Clua, i presidí, al principi de la dècada dels setanta, el Centre d'Iniciatives Culturals, una entitat creada per desvetllar la cultura lloretenca, que impulsà excavacions arqueològiques, exposicions, conferències, diversos concursos de pintura i altres activitats. Gabriel Gil s'havia adaptat als nous temps. La integritat moral que tothom li reconeixia va fer que, en un moment determinat, quan ja els consistoris tombaven cap a la democràcia, se li proposés ser el cap de la policia municipal. Mentre exercia el càrrec, hi hagué un incendi que va destruir el seu domicili particular i alguns van titllar-ho d'intencionat. No es va demostrar. Però va ser un cop dur per a ell. En temps de la meva alcaldia (1979-83) va significar un home de confiança al meu costat, però, en els temes de trànsit, no es va entendre amb la comissió que se n'ocupava i en va resultar defenestrat. És una de les experiències desagradables que recordo del meu mandat: per un cantó, tenir una estima autèntica a un amic i, per l'altre, haver de ser fidel als principis democràtics que donen la raó a la majoria. Li vaig oferir un altre càrrec. Va preferir plegar i posar-me la cosa fàcil. Ho va fer amb una gran dignitat. Vam conservar, sempre, l'amistat que compartíem i vam seguir treballant per la cultura. Es va fer gran. Jo li parlava de la propera celebració del seu centenari. No se'n defugia. Però quan el visitava i li portava algun llibre, em confessava que ja no hi veia bé. Va anar declinant. I ha arribat l'adéu definitiu. Recordaré sempre la seva noblesa.