Units contra el canvi

El gairebé cert nomenament de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol posa en evidència que ens acostem al final d'un camí. Un camí que s'entreveu encara llarg però de desenllaç previsible. Cada cop calen més forces per mantenir les coses com estan. Cada cop la resistència a l'statu quo és més gran. Dues tendències es manifesten en aquest extraordinari exemple de resistencialisme institucional. La primera, evident i coneguda, ens parla de l'anquilosament de les elits polítiques espanyoles. Per al cas del PP, aquesta incapacitat s'estructura al voltant del paradoxal i contraintuïtiu lideratge de Mariano Rajoy, peça intocable d'una estructura política i d'intercanvi de favors que demana ser blindada per garantir el menor mal possible als beneficiaris de la situació actual. Tot plegat en contra de la pèrdua a cabassos de legitimitat d'un sistema polític que demana una renovació profunda de formes, cares i continguts.

La segona tendència ens parla de l'allunyament d'una certa esquerra de les necessitats d'una part important del seu electorat. Aquesta és una nova versió de resistència de les elits. Abans esdevenir un Pasok que no pas cedir lloc a un (ehem) Corbyn. La pressió externa sobre el PSOE i el seu cop d'estat intern configuren ja tot un canvi de rumb que s'estén cada cop més cap a la dreta. Paradoxalment, la consulta a les bases esdevé perillosa. La democràcia interna fa por. I amb el menyspreu als ciutadans, és clar, arriba la seva minorització com a agents polítics. El resultat és el cop d'autoritat i la utilització efectiva del poder contra els díscols i contra els socialistes catalans. Un trist espectacle. És aquest fenomen admissible en un partit que encara es reconeix com a progressista? Ho dubto.

I així doncs, el Règim polític de la transició segueix marcint-se sota el pes dels beneficiaris directes del tan anomenat pacte constitucional: poders polítics i econòmics. I aquí apareix la incapacitat de l'Estat espanyol per tal de fer front als grans reptes sociopolítics. La fractura territorial. La crisi del marc laboral davant de l'auge de la precarització i l'auge de l'economia digital. La fallida del sistema de pensions públiques. També la insolidaritat fiscal de moltes grans corporacions que donen l'esquena al pou sense fons del dèficit públic de l'Estat i a un estat del benestar que llangueix per manca de recursos.

Els anglesos tenen una expressió per aquest fenomen: donar puntades de peu a la llauna al llarg del camí. El problema simplement es posposa, la solució sembla no arribar mai. Per al cas espanyol, però, cada cop costa més empènyer la llauna, cada cop calen més forces per evitar confrontar els problemes que s'acumulen. PP, Ciutadans, PSOE, El País, gran empresa. Mentrestant l'oposició social i el nombre de descontents cada cop es fa més gran. Fins que arribi el desenllaç final, és clar.