Versions històriques

El 10 de juny del 1940 el govern de París va abandonar la capital i quatre dies després, els nazis desfilaven plàcidament pels Camps Elisis. Abans de sortir de la capital un portaveu del govern havia declarat al corresponsal de l'anglès Daily Telegraph que els nazis “no ocuparien París mai de la vida. Les tropes de Hitler toparan contra un mur infranquejable i no podran acostar-se a la ciutat. I si mai ho fessin, ja pot informar els seus compatriotes que defensarem cada pedra, cada tros de terra, cada farola, cada edifici, perquè preferiríem destruir la ciutat abans que deixar-la en mans dels alemanys”. A la vista d'aquestes declaracions prometedores de tanta èpica, la intrèpida periodista americana,Virginia Cowles (l'única corresponsal de la nostra guerra civil que havia aconseguit fer reportatges des del camp republicà i del franquista) es va afanyar a arribar a París abans que no ho fessin els soldats alemanys. El que es va trobar podia ser qualsevol cosa llevat d'èpica. El seu testimoni, viu i en directe, descriu la fugida massiva de polítics i citoyens i constata la resistència inexistent dels francesos davant l'entrada triomfal de les tropes de Hitler. I, tanmateix, no hi ha relat “nacional” més solemne que el de La Résistance, ni himne patriòtic de mobilització popular més vibrant que La Marseillaise. Com s'ho han fet els francesos? L'Estat francès ha demostrat dominar magistralment la vella observació orwelliana: “Qui controla el passat, controla el present. I qui controla el present, controla el futur.” El poder sempre busca legitimitat a base d'assegurar-se un relat hegemònic sobre la memòria del passat. El sensacional testimoni de Virginia Cowles em venia al cap aquest dies amb les polèmiques sobre la patètica estàtua d'un Franco decapitat al Born; una sensació aclaparadora que la nostra societat no té ben endreçat el seu passat i que estem, encara, en ple procés de tirar-nos “memòria col·lectiva” pel cap. Avui, el camp de batalla és el passat.