El pastor alemany

Benet XVI va ser acollit d'una manera molt dolenta. No era el papa esperat. Aquell 19 d'abril del 2005, a la sala de premsa del Vaticà hi vaig sentir un “noooo” que sorgia de les entranyes d'un meu col·lega periodista quan va saber que l'escollit era el papa que va arribar a ser portada amb titulars com “El Rotweiler de Déu”. Va ser un no d'aquells com quan et colen un gol, com quan t'anuncien una notícia irreparablement funesta. El teòleg pianista i amant dels gats va aparèixer com un personatge poc simpàtic que va anar fent, amb aquell seu estil tan poc de Zumba, però sí de gimnàstica passiva. Thomas P. Rausch, en un dels llibres seriosos que van sorgir quan Ratzinger va esdevenir Benet XVI, va recordar que el papa va ser el primer teòleg professional que va exercir el paper de pontífex. I aquest teòleg ha estat el primer a renunciar. Renunciar! És un verb molt poc postmodern. Els polítics no el coneixen. Els joves el detesten. És un verb contra corrent, que si els hipsters més espavilats ho veuen, el faran servir aviat. Renunciar. En un nou llibre d'entrevista (Benet XVI: Últimes converses amb Peter Seewald, periodista alemany), que acaba de ser distribuït a Itàlia, el papa bavarès insisteix que no només va renunciar a ser papa sinó que ell mateix ho va escriure: “No puc dir amb precisió quan, però com a màxim dues setmanes abans. Ho vaig escriure en llatí perquè una cosa així important es fa en llatí.”

Una dada que circula és que el papa va dimitir pressionat, fet que ell nega: “Ni és una retirada per la pressió dels esdeveniments, ni és una fuga per la incapacitat d'encarar-los.” Estava, doncs, en un estat d'ànim “pacífic”, l'estat ideal per “passar tranquil·lament el timó a qui ve després”. Per a aquells que dubten que l'Esperit Sant bufa on vol, i es recrea especialment a la Capella Sixtina en el conclave, Ratzinger té clar que ell no va barrinar res, que no s'esperava que el nom de Bergoglio sortís i que va ser una autèntica sorpresa perquè “ningú s'ho esperava: jo el coneixia, naturalment, però no vaig pensar en ell. No creia que estigués en el grup més estret de cardenals. Quan vaig sentir el seu nom, primer vaig romandre insegur, però quan el vaig veure parlar amb Déu i amb els homes, vaig estar content i feliç”.

Un dels moments més determinants del seu pontificat va ser la visita, als Estats Units, a l'abril del 2008. El papa alemany valora la diversitat i la generositat dels catòlics americans. El gran tema eren els abusos sexuals del clergat, que el papa va considerar que es van gestionar, en ocasions “molt malament”. Es va trobar amb 5 víctimes i van resar junts, i els va escoltar. Encara que sembli evident, va ser important que el papa distingís entre pedofília i homosexualitat. El professor Ratzinger és ara un papa que viu a l'ombra d'un altre papa, el regnant. No li fa nosa. De tant en tant es veuen i conversen. Ratzinger no nega que ja s'està preparant per la mort. Al llibre, fa reflexions de gran profunditat espiritual i es mostra humil i sense estar a l'altura. Si bé Ratzinger camina a poc a poc inexorablement cap al seu final terrenal, el papa Bergoglio fa la pinta de ser un papa a qui la mort trobarà amb les botes posades, enmig d'algun embolic que ell mateix motiva i engrandeix.

Estem vivint, doncs, en una època amb dos papes. I Ratzinger té la seva gràcia, no només teològica. És un home hàbil i tímid que, tot i no saber conduir cotxe, sap dur helicòpters. Quan va ser escollit papa, ja sabia “que el meu no seria un pontificat llarg”. Era conscient que “no podria complir projectes a llarg termini ni realitzar iniciatives espectaculars: no hauria pogut convocar un nou Concili, però per això volia reforçar l'element sinodal”. Aquesta nova manera de gestionar el poder, de convertir el cap en un líder, la va traçar de manera magistral. Ens enganyaríem si sota les seves vestimentes tradicionals hi veiéssim una manera monàrquica d'exercir el poder. Ratzinger va saber dosificar-lo. I decidir no era el seu fort, i ja ho confessa també en aquest llibre.

Avui el pastor alemany, que no mossega, es mira els toros des de la barrera. Ha estat un papa poc procliu als mitjans però, paradoxalment, ofereix llibres d'entrevista, i probablement sortirà una seva biografia completa aviat. Sent que té el deure de compartir. Va ser un papa que va començar a fer piulades sense saber què eren perquè creia en els seus col·laboradors; un papa emèrit que va saber aturar-se a temps.