Ara toca guanyar la pregunta

Les consultes sobre la independència es van escampant en diversos municipis de Catalunya i el mapa dels municipis consultors comença a tenir una bona taca. És veritat que continuen faltant-hi moltes de les ciutats amb més densitat demogràfica, però tothom sap que els elefants del parc són més lents que els conills de bosc, si bé tothom sap, també, que les decisions dels primers acaben sent més definitives, i les dels segons, més provisionals. El cas d'Arenys de Munt està guanyant la segona batalla. Primer va ser una victòria d'ús intern, el dia 13 de setembre. La segona batalla guanyada no és una anècdota en l'ideari de la nació catalana, sinó una categoria: desenes i desenes de municipis tenen en marxa el procés de la consulta. Cada municipi consultor es mou entre l'exemple d'Arenys de Munt i el model propi, la qual cosa dóna per resultat un moviment heterogeni i complex. És cert que hi ha algunes entitats amb voluntat d'erigir-se en coordinadores i guiar el model. Però no està garantit (i potser no cal que es garanteixi) que tots els municipis consultors dissenyin el seu model al dictat de cap ens coordinador. La mateixa lògica del «dret a decidir» comença per la decisió sobre el model de consulta propi de cada municipi. S'ha de tenir en compte una estratègia comuna de país, però s'han de respectar les tàctiques locals al màxim, com a primera garantia d'èxit i per respecte a l'esperit emprenedor i lliurepensador dels catalans. Una altra garantia d'èxit és la cohesió de la societat. La nació catalana és una matèria transversal que està per sobre dels partits polítics i les institucions. S'han de respectar els partits polítics i les institucions, però la societat no pot ser víctima de les hipoteques particulars ni dels equilibris aritmètics de les institucions. Si els partits i les institucions se sumen a l'onada consultora, millor; si no, la societat no pot quedar acorralada indefinidament i ha de buscar mecanismes legítims d'expressió col·lectiva. És en aquest context que el tombant dels anys 2009 i 2010 és el de les consultes per la independència, sorgides des de la societat civil i amb voluntat de demostrar i forçar que algun dia no gaire llunyà les consultes es puguin convocar amb caràcter oficial. Algú podria dir que són consultes de costellada; contra això només hi ha la solució de garantir-ne la màxima participació: és millor un 35% de «sí» amb un 100% de participació que un 100% de «sí» amb un 35% de participació. És millor guanyar la pregunta que la resposta. És millor el Catalunya-Brasil (2-5) del 2004 que el Catalunya-Xina (2-0) del 2002.