Decadència parlamentària

Les sessions parlamentàries d'aquests darrers dies al Congrés de Diputats espanyol m'han semblat tan postisses i ràncies com aquelles escenografies d'òpera que s'inflen amb els deliris romàntics per sostenir un mite darrere del qual els interessos, les rivalitats i els divismes tensen i desvirtuen la dimensió cultural de la música. O com els sínodes vaticans, que sota la crosta d'una calmosa i exuberant estètica renaixentista oculten la vilesa que deforma el missatge espiritual del cristianisme.

De manera semblant, el parlament espanyol ha quedat submergit en una espectacular decadència formal i, sobretot, de continguts, en una comèdia sense art mancada d'originalitat, emmascarada per la pobresa argumental i per les actituds tavernàries. Ha esdevingut una representació en la qual els actors gosen improvisar el text no com un acte de creativitat, d'addició de valor, sinó com a recurs per evitar posar en evidència que s'han oblidat del paper que els van assignar els votants. Ja no són el poder legislatiu: són el circ de les feres, dels pallassos, dels equilibristes i de la música desafinada. Pobra Espanya aquesta en què els que han estat delegats pel poble se'n riuen i transformen el bé comú en bé particular. Pobra Espanya, aquesta que periòdicament reviu l'episodi d'avergonyir els seus defensors més honestos mentre els va substituint per palmeros a sou perquè es limitin a picar de mans i a corejar les consignes dels grups de poder.