‘OT', invent català

El retrobament dels concursants de la primera edició d'Operación Triunfo 15 anys després ha generat unes expectatives brutals. M'agrada recordar que el filòsof Gustavo Bueno, que va morir l'estiu passat, argumentava que aquest programa era molt més perniciós que Gran Hermano perquè ho considerava un insult a la professió musical i un atac directe a qualsevol cultura de l'esforç: resultava que en pocs mesos et podies convertir en un cantant d'èxit i, a sobre, t'ho venien com una història de superació. Aquesta setmana bona part de la nostra societat ha realitzat un exercici de nostàlgia en tornar a veure junts David Bisbal i Chenoa, retrobament que ha generat pàgines de diaris i airades discussions a les xarxes socials. Entre els seguidors de l'esdeveniment no hi trobem pas exclusivament gent d'un baix nivell cultural, sinó persones de tota classe i condició. Això ho remarco per si algú té la temptació precipitada d'etiquetar-ne els espectadors. Operación Triunfo és un invent català, igual d'insigne que el de Narcís Monturiol i, més enllà de les valoracions que en fem cadascú de nosaltres –coincideixin amb les de Gustavo Bueno o no–, s'ha de tenir en compte que s'ha exportat arreu del món. És catalana la productora que el va crear, com eren catalans molts dels membres de l'equip inicial (recordem Àngel Llàcer, Nina, Manu Guix...) i, per tant, és normal que es decideixi fer a Barcelona aquest concert commemoratiu. El que no és tan normal és que la cultura catalana no sigui capaç de crear aquesta mena de fenòmens massius si no és disfressant-se d'espanyola o bé dirigint-se al públic infantil –penso en el Club Súper3 i la Festa dels Súpers–. La cultura de masses, encara que no faci tan refinat com escoltar un quartet de corda bevent una copa de xampany, haurà de ser el principal objectiu de qualsevol política cultural si no volem que per les futures generacions el català sigui vist com una cosa d'avis i de saberuts.