Sixena i el rei Salomó
“Volen les pintures trossejades abans que senceres en un altre lloc
El plantejament del plet de les pintures del monestir aragonès de Sixena dipositades al Museu Nacional d'Art de Catalunya evoca el judici del rei Salomó tal com surt a la Bíblia. Dues parts es declaren propietàries de la criatura i el rei, en el paper de jutge, dictamina que sigui partida per la meitat per donar satisfacció a totes dues. Una de les parts s'hi avé, i l'altra, davant la massacre anunciada, prefereix renunciar-hi i que la criatura sigui entregada viva i sencera a la part contrària. Salomó ho té clar: la criatura és, ni que no ho fos, d'aquesta última, que demostra un amor superior, el més aproximat al d'una mare. El plantejament, en el cas de Sixena, és aquest, però el desenllaç és el contrari perquè no disposem de jutges savis sinó de jutges destralers i que són part: les pintures són per a qui amb el trasllat al monestir sap que patiran danys irreversibles, no per a qui les custodia senceres i va restaurar. Si el jutge ho veu així, els responsables de Sixena, que també deuen conèixer el consell salomònic, haurien de ser els primers a renunciar a la devolució. Però prefereixen la criatura partida. I no partida amb la finalitat que cada part se'n quedi un tros, sinó definitivament escorxada i per a ningú. Ni teves ni meves, i la cançó de sempre, amb una altra tonalitat: “Antes rota que catalana.” Si les pintures de Sixena haguessin estat rescatades pel Museu del Prado, el jutge hauria sentenciat igual? Més encara: els de Sixena les haurien reclamades? Concedim-los el benefici del dubte, però es dóna el fet que altres museus espanyols tenen peces de Sixena sense que la reclamació hagi estat cursada. Què en diu el Museu del Prado, sufragat entre tots perquè protegeixi l'art espanyol? No diu res, i han hagut de venir experts de museus de més enfora per alertar que el trasllat pot ser una catàstrofe no per al museu català sinó per a l'art mundial.
Com que coneixem la Bíblia d'oïdes molts es pensen que actuar salomònicament vol dir dividir les coses en parts iguals per donar satisfacció a tothom. Salomó no era un contemporitzador. Salomó era un radical. Abans sencera que escuixada.
Es posa la política en mans dels jutges, i s'hi posa l'art. És el mateix, és clar. La Generalitat no pot decidir res sense el vistiplau del Tribunal Constitucional i el museu d'allà dalt a Montjuïc depèn d'un jutge d'Osca. Què ha de dir un jutge d'Osca si no vol que li tirin pedres no només de Sixena pel carrer? Què ha de dir el Constitucional per donar satisfacció al PP i al PSOE que l'han nomenat i a l'anticatalanisme rampant? De totes maneres un amor de mare, de mare pàtria, ha estat observat aquests dies: el PSOE es decanta abans per Rajoy tot sencer que per l'esquerra trossejada i amb sensibilitat catalana.
