El xou dels EUA

La nit de demà serà llarga per a molts. Els Estats Units són la primera potència mundial i no és el mateix que guanyi Hillary Clinton o Donald Trump. Qui acabi guanyant finalment, depèn de molts factors: la confiança, els continguts, els possibles errors...Però podria ser decisiva la qüestió següent: quants nord-americans aniran a votar? Els experts creuen que pot haver-hi un cinquanta per cent d'abstenció i que el vot serà més en contra que no pas a favor, ja que ni l'un ni l'altra acaben de convèncer la ciutadania nord-americana.

Es tracta d'unes eleccions molt importants de les quals depenen moltes qüestions cabdals, i, en canvi, la seva campanya ha estat bàsicament televisada. Un espectacle sovint dolent i amb dosis de morbositat i mediocritat que ha aconseguit audiències rècord. Clinton és un símbol fàcil de reconèixer per l'espectador, igual que Trump, que fins i tot havia estat un conegut presentador de programes frívols de la televisió nord-americana. Res a dir contra aquest tipus d'espectacle si no fos perquè s'ha vist que, quan l'audiència puja gràcies als populismes polítics, al mateix temps baixa la democràcia. Un fet que s'està universalitzant.

La televisió ha estat sempre cabdal als Estats Units. Lluny del lamentable xou que s'ha vist aquests dies entre Clinton i Trump. També era un xou, més purificat i que va obrir les nostres fronteres, quan el juliol del 1969 Jesús Hermida va apropar els ciutadans espanyols a la Lluna. Mentre Amstrong, Aldrin i Collins feien el seu primer gran pas, el periodista donava pèls i senyals enmig d'interferències de l'esdeveniment. Igual que més endavant, i gràcies als corresponsals, ens vam assabentar d'alguns detalls de l'11-S. Ara hem sabut que dos personatges són capaços d'acaparar l'atenció mundial gràcies a la televisió, en unes eleccions molt importants per a tothom, tant que ens haurien de deixar votar a tots.