Broma macabra

Tinc entre les mans papers procedents d'en Narcís-Jordi. Fa respecte endinsar-se en escrits i impresos de la seva procedència, sobretot si hom pensa l'estima i la profunditat amb què tractava tots els temes. En general, però, es tracta de guions de radio, diàlegs escènics, cròniques teatrals i programes d'actes. En resum, petites aventures de comunicació oral o escrita que tantes vegades havíem compartit. Però també hi ha aspectes que desconeixíem o que havíem oblidat. Entre els quals, figuren uns dossiers corresponents a la seva intervenció quan Ràdio Girona, emissora en què havia tingut un paper molt actiu, va complir i celebrar setanta anys d'emissions. Es tracta d'un recull de còpies dels oficis que les autoritats del règim franquista havien dirigit a la ràdio en els anys següents a la Guerra Civil per ordenar la publicitat de diversos textos o, majoritàriament, la censura i prohibició expressa de molts altres. Vist amb perspectiva, causa un impacte emocional comprovar l'actitud que gastava aquella gent, reprimint qualsevol expressió que, al seu curt criteri, pogués afectar el Movimiento Nacional ni que fos superficialment. Hi ha una llista de cançons prohibides –per exemple– pel seu component suposadament eròtic o desvergonyit. I aquí es nota la influència del nacionalcatolicisme, custodiat també pels vigilants de l'ortodòxia franquista.

Entre aquestes còpies de documents, n'hi ha de relacionats amb l'execució sumaríssima de presos. Hi figura l'ofici amb què s'ordenava l'entrega a la força pública de l'eminent historiador i literat gironí Carles Rahola Llorens, persona d'ordre, com tothom sap, víctima d'una venjança calculada i sinistra. Encara no havia acabat la guerra quan es va esdevenir; per això hi posa “tercer año triunfal” i no “año de la victoria” quan ho van postil·lar després els escrits dels ocupants. Es tracta d'una ordre breu, taxativa, imperativa, que comportava l'afusellament immediat del pres. I a les cinc del matí, no a les set com era habitual, conscients que tot calia fer-ho en el més absolut secret.

Estimo que s'ha de guardar memòria viva d'aquests fets, i encara més quan ara s'ha esdevingut a Barcelona la pretensió banal d'exhibir un bust decapitat de Franco i un signe de victòria, davant d'El Born Centre de Cultura i Memòria. A qui se li acut? M'ha vingut al cap el record del nostre pare, que havien fet pres al front de l'Ebre, i l'havien empresonat a la plaça de braus de Càceres, on durant cinc mesos no va saber mai si l'afusellarien o el deixarien anar. Per sort, va ocórrer la segona opció. Mai va voler veure pel·lícules ni sèries de televisió sobre la guerra. El seu raonament era senzill: “S'ho prenen de broma, i la guerra no en va tenir res, de broma.” El que ha passat a Barcelona és una broma macabra.