Solitud mortífera

No hi ha res més trist que morir sol. I no hi ha res més mortífer que la solitud. I no en queda cap dubte després de llegir l'impactant reportatge que publicava el cap de setmana passat la companya Tura Soler. “La tristesa també mata”, deia el titular. I ens aportava una dada que fa feredat: un centenar de persones moren cada any de solitud a les comarques gironines. Persones que ningú troba a faltar, que viuen soles –si d'això se'n pot dir vida– i moren soles a casa. Habitualment són ancians, que han perdut la parella de tota la vida i han estat abandonats pels seus –si es poden dir seus–. Temps després, acaben sent localitzades, quan els veïns ja no poden suportar la pudor del cadàver. Estem parlant de casos d'una tristesa extrema. El metge forense Narcís Bardalet ho qualificava de pandèmia del segle XXI. Però més que una malaltia imparable, a la qual no hi ha manera de fer-hi front, ens trobem davant d'una impassibilitat social que ens hauria d'alarmar o, potser millor, que ens hauria d'avergonyir profundament.

No hi ha res més insolidari i cruel que abandonar algú i deixar-lo morir de tristesa. I encara que no sigui un familiar ni una persona propera, ser coneixedor de la situació i no fer res et converteix en còmplice d'aquesta crueltat. “Cadascú té els seus problemes”, és l'excusa més banal que podem dir. Un gest, un somriure, un picar a la porta per assegurar-se que tot està bé, un bon dia al portal... Tan sols això. Tan poca cosa. Sí, cadascú té els seus problemes. És cert. Però què coi estem fent si no cuidem la nostra comunitat, si no vetllem per la nostra gent gran? La pudor del cadàver no pot ser l'únic que ens pugui fer adonar de l'absència d'una persona! Com podem abandonar els nostres pares i avis, aquells que fa uns anys ens feien manyagues a la seva falda! Com ens en podem oblidar tan ràpidament! Ens hem revestit d'una cuirassa d'insensibilitat tan indestructible que situacions d'aquest tipus no ens fan tenir ni remordiments. Això és el més fort. Que ni tan sols ens treu deu minuts de son. Quina tristesa! Però no tan gran com la que sofreixen aquesta persones que conviuen tan sols amb la seva solitud i que, la majoria de vegades, són ells els que tenen un gest, un somriure i et diuen bon dia al portal, mentre nosaltres repassem al mòbil les darrers novetats de les xarxes socials i els ignorem, talment com si ells també fossin virtuals.