Mare

El Carles Capdevila rebrà el premi nacional de Comunicació. I ha volgut destacar un tipus de periodisme que té en compte tant la vida com les notícies, que realça la feina de les persones que tenen cura de les persones. Un periodisme que parla del que passa... però també del que ens passa. Un concepte que li he sentit dir molts cops al Xavi Cassadó, el director del Divendres de TV3. I que li vaig llegir a l'Iñaki Gabilondo, lamentant que el periodisme parla a la gent, però s'ha oblidat de la gent.

Ahir, a la sobretaula del Divendres, l'amic Sebastià Serrano, parlant de la vaga de deures que fan alguns pares, va recomanar posar als nens, com a deures, abraçar els avis. I vaig pensar en els meus pares. La mare va tenir un accident a l'estiu i encara s'està recuperant. I el Sebastià em va fer ser conscient de com de bé li van les abraçades dels néts a l'àvia. I de quines ganes de viure li donen a l'avi. I vaig recordar també que després d'una nit en què la mare va estar lluitant contra la mort, la primera imatge que vaig tenir al matí en entrar al box que ocupava a l'UCI del Vall d'Hebron va ser veure-la immòbil al llit, amb un petit transistor al costat... escoltant la ràdio. I vaig pensar que el Basté i la Mònica no han d'oblidar mai –i sé que no passa– la companyia que fan a tanta gent. Per això, perquè hem de parlar a la gent sense oblidar-nos de la gent, té tant èxit La Marató. Per això l'Albert Om s'ha inventat Islàndia. He trigat tres mesos a escriure aquest article, però com que també penso que hem de parlar a la gent del que li passa, que cal valorar la feina de les persones que tenen cura de les persones, com al Vall d'Hebron i ara a l'Institut Guttmann, com que sé que fem companyia a la gent, aquest article és per a tots els que la busquen. Que en el fons som tots. I sí. Com diu el Bruce en una cançó a la seva mare, aquest article és per a tu, mama, però si n'esperes un de trist... no el penso escriure mai.