En la meva memòria les olors i les cases familiars formen part de l'univers emocional que em conforma. Al pis de la tendra infantesa, al carrer Amigó, els dissabtes al migdia flairava un deliciós guisat de calamars i gambes saltejades amb tomàquet i ceba. Era l'olor de l'extraordinari, de l'agradable esdeveniment. Vist amb el temps, també representa l'essència del que podia haver estat i no va ser.

A casa els avis, a Girona, quan l'àvia escatimava amb la calefacció, hi feia olor de fred. Una fredor que es mitigava fent-se confortable quan, des de l'office, senties l'aroma de les suculències amb què ella ens delectava: bistecs russos amb un toc de canyella, torradetes de Santa Teresa humides, mandonguilles amb salsa espessa i saborosa, vedella a la vinagreta, pestiños, escudella...

A Sant Antoni de Calonge les cases feien olor d'humitat i el pati, l'enyorat pati, de barbacoa familiar, de mojitos, de berenars i festes d'aniversari, de confidències i de tertúlies amb les “tietes” que ens feien sentir importants i que ens varen conformar l'ànima.

A Tudela, a casa de la tia María Gracia i el tío Jesús, els perfums ho ocupen tot. L'aroma de taula ben parada sempre plena de viandes a disposició d'amics i convidats engloba les parets. I, sobretot, aquella olor de roba neta vinculada al quarto de planxar, a on les màquines funcionaven nit i dia per deixar-nos a punt les vestimentes d'un blanc impol·lut per tornar a vestir-nos de pamplonicas i seguir, sense horaris ni imposicions, de festa. Eren, i encara són, les olors de la generositat.

Ja ho va escriure Lolita Bosch: “Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història...”