Un espectacle

Vaig seguir la nit electoral a la CNN. El dispositiu era l'habitual, amb una novetat tecnològica de primera magnitud. Jo, almenys, no l'havia vist mai. En un mapa interactiu dels Estats Units (dir-ne interactiu és poc), un dels analistes es dedicava a tocar la pantalla no pas per mostrar els resultats sinó per deduir-ne l'evolució futura. Com que tot anava molt frec a frec, la intenció poc dissimulada era demostrar que Hillary Clinton encara podia guanyar. Dins de cada estat, la divisió era per comtats (en vaig aprendre uns quants: lliçó ràpida de geografia americana) i, en funció de la població, del recompte encara pendent i dels resultats d'anys anteriors, es podia arribar a la conclusió que la candidata demòcrata tenia a l'abast la victòria perquè els districtes més poblats i amb tendència més progressista encara no havien estat escrutats. Florida era l'exemple més clar, fins que, de sobte, Florida va desaparèixer de l'anàlisi perquè, tot i la bondat i l'optimisme de les prediccions, estava perduda.

Aleshores, es van dedicar a una altra pantalla. La del “què passaria si...”. Una simulació electoral que marcava el límit màgic dels 270 compromissaris i que permetia imaginar com hi podia arribar cada candidat, en funció de si assignaven als estats el color vermell o el blau. La cançó del si no fos es va anar diluint a mesura que l'evidència es va consolidar, tot i que, a diferència d'altres mitjans, a les vuit del matí la CNN no atorgava encara el triomf a Trump. Les cadenes americanes no funcionen a partir de dades oficials impertorbables sinó que administren les que reben –que són certes i compartides– en funció d'unes regles informatives que responen a criteris periodístics particulars. Per això, la distància entre Trump i Clinton era diferent si miraves la CNN o, per exemple, la Fox. Explico tot això perquè, en realitat, no sé què explicar. A partir d'ara, tot és confús i obscur. Això sí, la nit electoral americana és un espectacle, amb molts de colors. Un xou molt interactiu.