El pecat original

L'únic relat bíblic que de petit em va provocar angoixa és el del pecat original. En canvi els passos estrets de l'Antic Testament, que tant amoïnaven alguns dels adults que m'envoltaven, per a mi no representaven cap destret. Quan encara no s'ha despertat en tu cap noció sexual, ¿quin dilema pot comportar l'embaràs colomí de la Verge? La decisió genocida de Déu d'ofegar les persones a través d'un diluvi universal, em semblava una qüestió molt menor comparada amb la grandesa logística de reunir una parella d'animals de totes les espècies de la Terra i encabir-les a l'Arca. L'intent d'Abraham de matar Isaac, me l'explicava com una disputa domèstica entre pare i fill (jo ja m'entenia). Però l'expulsió d'Adam i Eva del jardí de l'Edèn per haver tastat el fruit de l'arbre prohibit, em semblava un càstig gratuït.

Sartre diu que el llenguatge és subsidiari de la religió. Té raó. El pecat original és molt vigent en la nostra època. Fonamentada en la meritocràcia, la nostra cultura entronitza el pecat original. Ai d'aquells que van tenir una joventut dissipada i ara han de presentar un currículum comparable a un formatge emmental! Ai d'aquells que quatre anys enrere van publicar una piulada poc edificant a Twitter! El passat pesa sobre nosaltres com una llosa. Per això, l'expulsió del paradís és una pràctica habitual. Ara el pecat original té un format digital, curricular, administratiu. I poca gent s'atreveix a relativitzar el passat. El passat: que també pot ser una superstició, o la màscara d'una virtut esllanguida.