Massa sans

Ben mirat, això de l'estat del benestar del qual tan orgullosos estan els dirigents europeus i que és l'enveja de la resta del món, és un colossal tip de riure. Tenim per una banda un impressionant sistema de sanitat pública, que gasta milers de milions d'euros per mantenir-nos sans i allargar-nos la vida, i per l'altra un sistema públic de pensions que ens assegura uns ingressos regulars des que deixem de treballar fins que morim. La lògica de tot plegat era que invertíem en salut, entre altres coses per poder disfrutar d'una vida millor i més llarga durant la jubilació, però ara ens vénen a dir que el sistema no és sostenible, que és a punt de morir d'èxit. Almenys això és el que pensen els ministres d'Economia de la UE, que han creat un dèficit públic immens per salvar el sector financer però diuen que no corre pressa arreglar aquest desfasament cert; en canvi, estan molt i molt preocupats per l'hipotètic forat que es pugui crear en el futur remot –a llarg termini, en diuen ells– en el sistema de pensions, i per això avui debatran un informe que proposa allargar la vida laboral i retardar l'edat de jubilació.

Paguem per estar sans, i ens diuen que com més sans estiguem més tard ens haurem de jubilar. Però no ens els hem de creure gaire, perquè els mateixos que ens volen convèncer que és un luxe la jubilació als 65 anys són els que toleren que les grans empreses prejubilin treballadors als 55 anys. I ho financen, com es pot veure ara mateix amb les prejubilacions que estan negociant les caixes d'estalvis que es fusionen, que utilitzaran per a aquest menester part del finançament que l'Estat tan generosament els brinda a través del fons de reestructuració ordenada bancària. Abans d'allargar obligatòriament la vida laboral, potser que evitin aquestes prejubilacions prematures, i així s'elevaria l'edat de jubilació mitjana efectiva, que és de 62 anys.