Per què ha guanyat la dreta

La democràcia té molts inconvenients perquè no existeix una normativa reglamentada de les conductes, fàcil d'instaurar i no tant de seguir. Amb la llibertat de pensament i d'acció que dóna viure en democràcia, tothom es veu capaç d'adaptar-la al seu caràcter i, el que és pitjor, a les seves conveniències. És la democràcia a mida. Així, hi ha demòcrates tan diferents els uns dels altres. N'hi ha que tenen en comú tant com un parell d'ous i unes espardenyes: sols el parell. Els que ens movem democràticament tenim amics i familiars d'un bàndol i de l'altre. El fenomen és universal. Aquest preàmbul és per poder contrastar l'article de diumenge passat amb el que segueix.

Què és i què significa la tan usada expressió “la dreta”? Al mot se li atribueixen més de cinquanta definicions, bona part de les quals, polítiques. La dreta històrica espanyola ve de les monarquies, els cabdills i els conqueridors. Deixant de banda l'esclavitud, la resta de súbdits havien d'acatar rigorosament les normes del cabdill o evadir-se. L'edat mitjana anà obrint-la i nasqueren les castes: reialesa, noblesa, aristocràcia i belles arts, que era la dreta, i el poble que treballava eren “els no res”. A la dreta no se li ocorregué mai que arribaria un temps en què bona part del món civilitzat es constituiria en grups –partits– i els plantaria cara. A l'edat moderna el món es transformà i la dreta hagué de contemplar com la cultura penetrava en els reductes, i les persones, no vassalls, aspiraven a la igualtat. La Revolució Francesa (1789) guillotinà reialesa i aristocràcia i obrí camí cap a l'esquerra proletària. La dreta anava cedint lloc. Van ser molt importants la Revolució Russa, el 1917, i la creació de l'URSS, el 1922, portadora del comunisme. El proletariat mundial obrí els ulls i el món polític trontollà.

En un nou món, Rússia instaurà el comunisme –l'esquerra proletària– en un extrem i Hitler, a Alemanya primer i a la major part d'Europa tot seguit, el nazisme, més a la dreta que la dreta, i que, com és sabut, fracassà. El nostre aprenent de dictador, Franco, els volia seguir, però no tenia nassos. Ell sols tenia idees pròpies: el Movimiento. De les dretes històriques, en quedà poc. En morir el cabdill, crearen la UCD (Unión de Centro Democrático), amb Suárez de líder. La resta de caps eren franquistes disfressats de lagarterana. El capitalisme, el braç dur, confon el diner amb la raó. En naufragar UCD crearen el Partido Popular, on no ballen tots a l'una: uns lluiten per l'ordre establert, altres per enriquir-se sense escrúpols. Alguns lluiten per refer el capitalisme. I més opcions, per tant, d'unitat poca. Ara bé, si guanyen eleccions és perquè sacrifiquen idees i sumen. Més separats que mai, a les últimes els faltà ben poc per perdre. En un foli volia explicar qui és qui i què és què, però me'n farien falta una dotzena. Potser queda millor així.