LA CRÒNICA
El panegíric
Per raons d'edat m'ha tocat darrerament assistir a diferents actes de comiat d'amics i coneguts que han deixat d'existir. Moltes famílies opten ara perquè tot s'esdevingui en un dels tanatoris de Salt o de Girona. Allà s'hi condueixen les despulles del finat, es concentra la família per rebre les condolences, i a l'hora prevista entra tothom a la sala d'actes on tindrà lloc l'acte públic de comiat. Després vindrà la incineració o el trasllat a un cementiri, segons hagi estat la voluntat del difunt. No es pot negar que és un procés còmode, encara que molt costós, segons s'ha dit reiteradament, sense que ningú hi hagi posat remei. Davant del lògic trasbals d'una mort, moltes vegades els parents confien al mateix tanatori que tingui cura d'oficiar l'acte de comiat. En els dos tanatoris compten amb unes senyoretes joves, altes, esveltes, rosses, cabells llargs, vestides amb jaqueta i pantalons negres, i sabates de mig taló, que s'instal·len darrere del micròfon per llegir l'oració fúnebre.
En tractar-se d'un acte laic, sense contingut espiritual, les noies fan mans i mànigues en el seu panegíric per trobar alguna cosa a dir. Recorren a poemes i frases que han trobat en algun llibre –no hi falta mai Martí i Pol– i s'emboliquen amb cites que no tenen res a veure ni amb el difunt, ni amb la gent que s'hi ha aplegat. Llegeixen amb una dicció perfecta i un to mesurat i serè. Per recordar la figura de l'extint, han parlat abans amb la família, i així poden intercalar expressions que tinguin a veure amb aquella persona: “A en Pere, com li agradava la seva barca!”, “la Maria era una bona veïna”, “en Patllari tenia una dèria molt forta pels gats”, “en Joan... com cuidava l'hort!”
Generalment solen evitar en aquest panegíric expressions evocadores de l'esperança de retrobar-se en una altra existència. Pot ser que, en tractar-se d'un enterrament laic, imaginin que tot s'acaba allà, definitivament. Però cal pensar que, des que el món és món, l'home s'ha sentit atret a creure en un més enllà, malgrat que no tingués cap seguretat sobre en quina forma ni de quina manera. I és molt pesarós –llevat per als que són conscientment agnòstics– que cap raig de llum pugui alimentar tan sols un bleix d'esperança entre familiars i amics. Tinc present el record d'un parent nostre, que abans de la seva anunciada mort ens va llegar un paper. No era especialment religiós, però va escriure: “Seria molt bonic que fos cert, això del cel. Podré estar amb la mare, el pare, el meu germà... M'agradarà tornar a trobar tanta gent, familiars, amics...!” Paraules senzilles i esperançades d'un home planer. O només podem pensar en la barca de Caront que se'ns endurà, i que no hi ha altre remei que abandonar tota esperança...?