Noctàmbuls

Ara feia temps que no sentia aquesta paraula: “noctàmbul”. Potser per falta de practicants. De vegades, molt poques, circulo pels carrers a altes hores de la de nit i no me'n trobo cap. Abans sí. Abans els bars tancaven molt més tard que no ara, i incitaven a refugiar-s'hi els que no veien l'hora de retirar-se a casa i ficar-se al llit. Què va ser abans? Els bars que tiraven d'horari o els troneres? Mai no sé si la funció crea l'òrgan o l'òrgan crea la funció. En la societat consumista és evident que la l'oferta crea la necessitat, però no sé si aquest fet és aplicable al noctambulisme i al seu òrgan principal, el bar. Situo l'acció en una ciutat mitjana. A Barcelona potser funciona d'una altra manera.

En Josep Reniu, poeta, actor i amic del pare, havia estat un gran i diari noctàmbul, i això que l'endemà l'esperaven a la fàbrica. Sobre la seva figura en sentia dir de totes. Quan arribava a casa saludava la família amb un “bona nit” que rebia per resposta un “bon dia”. Si en l'hora crepuscular es reunia amb un amic, després de fer un cafè o una copeta al bar ell i l'altre s'acompanyaven a casa mútuament. Quan arribaven al portal de l'un, giraven cua i es dirigien al portal de l'altre, que podia trobar-se a l'altra punta de la ciutat. El pare, de jove, va ser un petit i ocasional acompanyant nocturn de Reniu. Li preguntàvem de què parlaven, tanta estona. “De poesia, de filosofia i de quin color pintaríem el barri.” El barri? Quin barri? (Aquí el lector ha de saber que al Maresme anomenem barri la tanca de fusta o ferro que protegeix la porta d'una casa o la casa sencera, sobretot si disposa de jardí al voltant). “Del barri que tindríem si ens compràvem una casa.” Al final el pare es va poder fer una casa. El barri va ser blanc. Reniu el va examinar i aprovar. Mai un blanc havia estat tan elaborat, i en les hores negres.

Ara faig memòria per recordar si jo he estat un noctàmbul. Sí: a la sortida del teatre o del cine, en alguna reunió conspirativa... Poca cosa: la reunió, la conspiració i el noctambulisme. Quan em retirava, en deixava molts fumant, bevent, lligant, arreglant el món, matant Franco, intercanviant-se llibres i exprimint el missatge de la pel·lícula.

Potser és que no em bellugo per on m'haig de bellugar. Les nits dels caps de setmana hi ha molts pares desvetllats al llit. El fill ha sortit i triga a tornar. Hi una joventut noctàmbula, i a Mataró més, vinguda de diferents punts del país. En Joan Salicrú n'ha fet reportatges, amb algun drama pel mig. Ara: la paraula “noctàmbul” segueix viva? Em sembla que no. La que la deu substituir la desconec. Terenci Moix havia proposat “nitaire” però deu haver quedat encara més antiquada. Aquests joves que només reben males notícies sobre el futur, de què parlen? Tindran un barri per pintar?