El callista de Dylan

Després d'unes quantes setmanes de calculat salingerisme, Bob Dylan ha fet públic que no es presentarà a Estocolm, el mes entrant, a recollir el premi Nobel de literatura. Després de molts dies de fer el suec (“fer l'orni”, en recte català), ha dit que no hi va, i prou. A parer meu, tot el que ha envoltat el Nobel de literatura d'enguany fa caguera, si se'm permet l'eufemisme. A una banda i a l'altra: tant en la del llorejat com en la dels que opinem (que som milions de persones, tinguem opinió o no).

Dylan té tot el dret de no anar-hi, a Suècia, només faltaria. I no ens correspon a nosaltres valorar la conveniència de la seva decisió. Jo miro de no perdre gaire temps en l'opinió vessada a internet (i qui estigui lliure de Twitter que tiri la primera pedra). Ara bé, algunes opinions que he llegit destaquen que el trobador del nostre segle (un tòpic a què es recorre per no repetir els de cantautor o músic) engrandeix, així, la seva aura de rarot. Dylan no ens hauria de fer enrabiar gota si és antipàtic, sorrut o fet a la seva. L'únic que ens n'ha d'interessar és l'obra. I aquí, t'agrada o no t'agrada, et commou o no.

Jo m'he fet la meva pròpia pel·lícula, en això del no és no de l'artista total (un tòpic que fem servir per no incórrer en la repetició del sintagma the so-called freewheeling songwriter, per exemple). ¿Quin compromís hi pot haver més important que el fet d'anar a recollir el premi més prestigiós entre tots els que es concedeixen al món? M'ho preguntava i, les coses com siguin, em costava d'arribar a una resposta convincent. Fins que hi vaig caure: segurament el bard de Minnesota (un tòpic que ens traiem de la màniga per no repetir innecessàriament el d'Orfeu indie avant-la-lettre) tenia hora amb el seu callista i no volia cancel·lar-la. Potser el seu callista no podia donar-n'hi una altra fins al cap de dues setmanes! Pot semblar una cosa lleugera, això de no anar a recollir el Nobel perquè tens visita a cal podòleg. Però us asseguro que només aquells que tenen els peus delicats (per sort, jo no pateixo d'aquest mal) us poden dir com d'important és sentir-se acompanyat, en moments de veure la padrina, per un bon professional. Els peus és allò que ens sosté, el que ens permet avançar. I el repatani Dylan, per força, ho ha de saber, això. Ell que ha fet tant de camí!

Una altra explicació perfectament plausible fóra que aquell dia, justament, l'home del rogall de veu (un tòpic per evitar la repetició de cap de brot de la cultura underground) se l'hagués reservat, en la seva agenda, per pintar. Però, en aquest cas, si es confirmés, jo tindria un senyor disgust: ¿heu vist quina mena de quadres que pinta, aquest Toulouse-Lautrec del nostre temps (un tòpic per no tornar a perpetrar mai més la repetició de Leonardo da Vinci del nou mil·lenni)?