Keep calm
2008
La victòria de Donald Trump ha tingut una virtut. Que el món (occidental) es pregunti, d'una vegada, què està passant. I el que està passant és el final del predomini de l'home blanc, una crisi dels blancs, en encertada definició de Juan-José López Burniol. Perquè una part del món ha viscut molt bé a costa d'explotar l'altra. Però l'entrada a l'economia de mercat de l'altre mig món (i encara falta bona part de l'Àfrica), sumat a la quarta revolució industrial, amb canvis tecnològics a una velocitat exponencial, han canviat el món per sempre. D'una banda, la riquesa es reparteix amb els qui eren pobres. De l'altra, les noves tecnologies destrueixen llocs de treball tradicionals que ocupaven les classes mitjanes i populars. I la velocitat dels canvis és tan ràpida que no dóna prou temps a crear feina en els nous sectors que emergiran. I si, a sobre, a aquest canvi (que hi hauria estat igualment) hi juxtaposem una crisi financera i del deute, que han suportat també les classes mitjanes i populars, acabarem tenint el perquè de l'home blanc emprenyat, amb un punt d'inflexió històric: el 2008. Per això ha guanyat Trump. Per això ha guanyat el Brexit. Perquè prometen als desesperats tornar al vell món, el món previsible, el món que enteníem. Però el problema és que aquell món no tornarà. En vindrà un de pitjor o un de millor? Doncs això depèn de les decisions que prenguem. I els nostres líders polítics ho haurien d'explicar. I només Barack Obama, en la seva visita a Grècia, s'hi ha acostat. La globalització dels mercats i els avenços tecnològics són bons per al món en el seu conjunt i ho poden ser per a cadascun de nosaltres en particular. Però això només serà així si els beneficis i els sacrificis estan ben repartits. I perquè això sigui així calen reformes a escala nacional, però també a escala europea i mundial. Per això ens preguntem: on són els líders? Per això ens preocupa Trump. I seguim les primàries de la dreta a França. I que Merkel es torni a presentar obre els diaris.