El meu Francesc Casares

Ens ha deixat Francesc Casares, just en la vigília de publicar-se el seu segon llibre de memòries. No se n'ha parlat com es mereixia: el temps corre avall i, amb ell, les atmosferes socials i el nom de les persones, amb els seus mèrits... El vaig conèixer el 1971, al locutori d'advocats de la presó Model. Jo era “jurat d'empresa” i, a petició dels meus companys de treball, em venia a salvar de la “jurisdicció militar” on havia anat a parar arran d'una detenció atrabiliària. Va costar un mes, però ho va aconseguir. Va ser un dels grans advocats laboralistes sota el franquisme, estretament vinculat al moviment obrer organitzat. Sempre amb una seriositat professional i una rectitud ètica que el feien doblement incontestable i efectiu. Era una persona molt propera, dotada d'un gran sentit de l'humor que l'immunitzava contra la inflor i el personalisme. Les setmanes següents, vaig visitar-lo unes quantes vegades al seu despatx. Mai no em va revelar la seva militància política al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), però em va regalar unes impagables converses sobre Francesc Layret i el Noi del Sucre, sobre l'alternativa laborista catalana que molt probablement s'estava coent quan els pistolers de la patronal van assassinar-los, sobre com n'eren d'indestriables la causa catalana i la causa dels treballadors... Francesc Layret era, sens dubte, el seu mirall.

El curs 1973-74, des de “la mili”, vaig col·laborar a la revista clandestina El Guaita, dels Grups Autònoms d'Estudiants (GAE), que emergien a la UAB i a la UB, en resposta a la dinàmica “leninista” dels Comitès de Curs i en defensa de la representació democràtica dels estudiants, sobre la base d'un ideari propi del socialisme democràtic i del catalanisme d'esquerres, incloent-hi la reivindicació de la tradició antiestalinista d'Andreu Nin i de la gent del POUM. Entre els seus principals impulsors, hi havia el meu germà, Daniel Font, juntament amb Artur Isern, Antoni Puigverd, etc. No van trigar a fer-me saber que es disposaven a fer xarxa més enllà de la universitat, amb la voluntat de propiciar la creació d'un gran PS català. Els vaig facilitar alguns contactes sindicals i sobretot els vaig insistir que visitessin Francesc Casares, que disposava d'una vasta agenda del món del treball. En Casares, ara sí, els confessaria que era del MSC, aleshores absent de la universitat (per això, no n'havien tingut notícia), però amb una presència important “a comarques” i al moviment pagès, com també a Comissions Obreres i a altres organitzacions sindicals i professionals. Acte seguit, els va demanar de continuar la reunió la setmana següent, amb un dirigent de l'MSC que ell convidaria. Resultaria ser Raimon Obiols que, en descobrir aquell jove nucli, arrelat i ple d'energia, amb una afinitat ideològica gairebé miraculosa, s'encarregaria de convèncer l'MSC que havia arribat l'hora anunciada l'any 1945 pel seu fundador, Josep Rovira (successor d'Andreu Nin a la secretaria general del POUM): el moment en què es donarien les condicions per abordar, de veritat, la creació d'un gran i plural partit socialista, cosa impossible de fer, sense impostures, en les condicions del primer franquisme. D'aquell contacte, en sortiria, l'estiu de 1974, de la mà d'Obiols, la crida “Per la unitat dels socialistes de Catalunya” i el consegüent procés de Convergència Socialista de Catalunya (CSC), desencadenant de la marxa cap al futur PSC.

I un tercer episodi poc conegut. Érem a finals de febrer o primers de març de 1979 i les primeres eleccions municipals estaven anunciades per al 3 d'abril. S'extingia el termini per a la determinació de candidats i el PSC tenia el més calent a l'aigüera. És més sabut que, in extremis, Joan Reventós va forçar Pasqual Maragall a tornar dels EUA i que aquest només va acceptar si anava de segon, darrere de Narcís Serra, possibilitat no prevista fins aleshores pel fet que Serra era ja conseller del govern Tarradellas. Abans, però, d'aquest decantament final, Joan Reventós havia estat buscant en va la persona adient. Havia temptejat sense èxit alguns dels principals dirigents socialistes del moment, tots orientats cap a les primeres eleccions estatutàries del 1980. No trigaria a buscar en un cercle més ample, però ningú no acabava de fer-li el pes, fins que se li va fer la llum: en Francesc Casares, un “senyor de Barcelona” que era d'esquerres i advocat dels treballadors. Després d'haver-s'hi reunit, un Reventós feliç ens comunicava que la cosa estava feta: “només ha d'acabar de parlar-ne amb la Carme”, la seva dona. L'endemà, en Casares va tornar, es va reunir breument amb Reventós i se'n va anar. Expectants, vam veure com Reventós sortia del despatx amb posat greu. En Casares havia dit que no i la raó era insuperable: la dona, lacònica, li havia dit “abans abadessa que alcaldessa”. Feia tota la flaire d'una excusa fabricada per la parella, molt compenetrada i amb un evident sentit de l'humor, per tal d'esquivar l'escomesa del dirigent socialista i vell amic, per a qui en Francesc Casares, tot sol, no sabia tenir un no.