Festes de guardar

Quan era jovenet la tieta em recordava les festes de guardar, quan calia no treballar i anar a missa de precepte –aleshores quasi totes eren de precepte–, segons establia el calendari. Era la fèrria disposició concordatària, i només li feien el salt els treballadors que mantenien serveis imprescindibles i els que demanaven dispensa justificada, atorgada pel bisbe o el governador civil de torn. Amb el temps tot anà canviant i les conyes de la transició i els drets constitucionals ampliaren les llibertats, que acabaren quan les grans superfícies comercials decidiren que el màxim gaudi festiu era cavalcar entre botigues. Fins l'Església modernitzà el concepte de precepte i agilitzà el directori, tot acceptant, de grat o per força, que els temps anaven canviant.

Els números vermells no caigueren del tot del calendari, encara que hi hagués llibertat d'obertura comercial, i es mantingueren dies de celebracions patriòtiques, “de la raza” o “de la constitución”, potser com a substitutoris “del caudillo” o “de la victoria”, i els bisbes perderen les atribucions per deixar-les en mans de les delegacions del govern central, tal com correspon a una democràcia imperfecta.

Nous aires obliguen a replantejar algunes coses. Les restes de l'Espanya conqueridora i imperial ja no diuen gaire res i el franquisme comença a morir, encara que costi molt enterrar-lo. Es necessiten calendaris nous per a temps nous, que, a més, estiguin arrelats a la realitat del país i amb dates de referència. Festes que no vagin al darrere d'antics tambors i que puguem celebrar sense recança. Al meu poble en sabem un munt, d'això, i els nostres representants municipals es familiaritzen amb els jutjats gràcies a Llanos de Luna –el Senyor la tingui a la glòria– i els esdeveniments del 12-O. Ara ja es parla del 6-D i, per què no, del 8-D, dues dates amb història particular (una política i l'altra religiosa), però totes dues marcades des de dinàmiques alienes. Hi tornarem a ser i haurem d'explicar que tenim dret a decidir fins i tot les jornades festives.

Gràcies a la valenta actuació del govern municipal de Badalona vam saber que a Catalunya més de quaranta ajuntaments van treballar el 12-O i gràcies al tàndem Llanos de Luna/García Albiol vam escatir fins on arriba la ineptitud dels líders populars. Els propers dies podem tenir la prova de la fortalesa de l'autonomia municipal, que aquesta vegada pot estar més coordinada, anunciant el dret i l'obligació dels càrrecs electes a treballar 365 dies de l'any. Les festes que no són nostres no cal guardar-les. La meva tia soltera –que, segur, Déu la té a la glòria– ara entendria la deriva que cal donar als calendaris, uns almanacs que, quan s'hagin d'imprimir pel 2018, esperem que hagin canviat les dates festives i els números vermells.