Trets sobre el taüt

La mort de Rita Barberà ha proporcionat munició a uns i altres per a un intercanvi de trets que no pot igualar ni Tarantino. Gent del seu partit ha carregat contra Podemos i l'oposició en general per no sumar-se al minut de silenci que ahir va fer el Congrés o per haver-la sotmesa a un “linxament”, i gent també del PP, amb motius per sentir-se agreujats o ressentits, ha envestit contra les pròpies files. Ben significativa ha estat la intervenció d'Aznar, que ha lamentat “que hagi mort exclosa del partit a què va dedicar tota la vida”. Com ell mateix. Va fer bé ahir la família quan va decidir celebrar avui un funeral en la intimitat “sense partits ni institucions”. Es fa difícil afirmar amb contundència qui va ferir més l'exalcaldessa si el foc enemic o l'amic. Barberà sempre havia aguantat amb virilitat de roure les crítiques i fins i tot els “linxaments” dels seus detractors. Gaudia d'una triple capa d'escates. Però darrerament alguns fets encadenats havien obert un trenc en la muralla. En primer lloc, guanyar les municipals a València, ciutat que es mirava amb sentit patrimonial, però no poder repetir com a alcaldessa. Es fa difícil de recordar una empipada tan bèstia com la que va exhibir Barberà quan va haver de cedir pas a Joan Ribó. Segonament, el rebuig del seu partit, que es va fer del tot explícit quan C,s la va marcar per a pactar amb el PP. “Linxament”? Ahir, com sol passar, per humilitat i humanitat, els qui més parlaven més haurien d'haver callat.