Violència de gènere

Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.

Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.

I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.